dijous, 28 de febrer del 2013

M'HA TOCAT A MI....

El novembre passat vaig anar a fer la revisió de cada any al ginecòleg, em va detectar un bulto al pit dret, al cap de dos dies em feien mamografia, biopsia i ressonància magnètica. Vaig esperar una setmana a saber els resultats. Aquella setmana vaig ser positiva i vaig mantenir l'esperança que només seria una bola de greix, alguna cosa benigne, tot i que hi havia moments de tot, no hi ha res com l'incertesa.

L' hora fatídica va arribar quan el Dr em va trucar per dir-me que era un tumor maligne. S'em va caure el món a sobre, no m'ho podia creure, com em podia passar a mi? ho havia i encara ho visc de molt aprop amb la meva mare, que fa 20 anys que té cancers.

Aquella nit vaig dormir malament, però em vaig llevar pensant que havia de fer el cor fort i tirar endavant. Que no hi havia volta, que no podia fer res més, sinó tirar endavant i fer tot el que em deien els metges. Que la meva feina seria estar bé psicològicament, i estar positiva sempre, com la mama havia estat.

Em van operar i em van treure tot el pit dret i molts ganglis, tenia bastant afectació. Va anar super bé.  La recuperació post operatòria va ser total.

Ara estic fent el tractament de quimioteràpia, ja en porto 3 sessions, i de moment, a part de la primera setmana que estic més cansada i amb algun mareig. Les altres em dedico a fer exercici físic.

El que més  difícil va ser per a mi, va ser la caiguda del cabell. Va ser un xoc total per a mi. Ara vaig amb mocador, gorro, perruca...

La vida és una lluita, i l'hem de fer dia a dia, algunes vegades caiem, però ens hem de tornar a aixecar.

dissabte, 24 de març del 2012

PUJADA ALS ANGELS


Diumenge passat vam anar caminant fins als Angels, enblemàtic santuari de Girona.

El GEIGE organitza aquesta cursa-caminada cada any, aquesta era la 49 edició. Vam sortir poc abans de les 9h des de Sant Pere Galligans, amb un dorsal cadascun. Jo el 347, em sembla. Mai havia portat cap dorsal i em va fer certa il.lusió.

Quan feia uns 5 minuts que havíem començat a caminar, vam sentir el tret que anunciava la sortida dels corredors. Vaig pensar "que valents que són, quin valor que tenen pujar 9 km corrent", per mi és envejable, potser perquè jo no ho puc fer.

Em va agradar molt tot el camí, sobretot les vistes que hi ha de Girona, increibles!!!

Una cosa que no em va agradar gens, va ser que desprès d'una única parada, a on donaven aigua (nosaltres no en vam tenir), el tram que seguia de bosc era ple d'ampolles petites d'aigua, suposo que els que corrien els feia nosa, se la bevien i continuaven, quedava molt lleig. No sé si desprès els del GEIGE ho netegen, perquè ja ho tenen en compte.

Jo vaig arribar a dalt cap a les 11,15h, contenta d'haver-ho aconseguit!!! Em van donar 2 entrepans, beguda, una medalla i una camiseta XXL, ja no en quedaven de la meva talla. Vaig arribar tard!!




M'encanta caminar, encara que em costi i vagi més a poc a poc, com dèiem als nostres fills: "el més important és arribar"

Espero tornar-hi l'any que ve!!

dilluns, 10 d’octubre del 2011

LLEGIR

Sempre m’ha agradat molt llegir, però em sembla que ara encara hi gaudeixo molt més. Potser perquè acabo el dia molt cansada i el llegir em relaxa molt.

Al vespre només ansio anar al llit i agafar el llibre i deixar córrer la imaginació per terres llunyanes o no tant llunyanes. Ara llegeixo el llibre de la Núria Esponellà “RERE ELS MURS”, cada nit m’en vaig al monestir de Sant Pere de Rodes i m’imgino tot el que passa dins i fora dels seus murs en el segle XII, com que conec l’Empordà i els pobles dels que parla el llibre, ,m’emociono.

LLegir és un plaer. Sempre penso que la gent que no li agraden els llibres, es perden un gran plaer.

Tots hauríem de llegir més i fer que els nostres petits ho facin (cosa difícil en el meu cas). LLegir fa més savi, fa créixer Intel.lectualment, fa obrir la ment, aprèns… en definitiva “ llegir és positiu”.

dissabte, 26 de març del 2011

Fa quasi bé un any...

Hola, avui se m'ha ocorregut obrir el meu bloc, quasi no recordava la contrassenya... he vist que el meu últim escrit data del 7 d'abril de l'any passat, el qual recorda el dia que vaig descobrir "el Pla dels Socs" a la Devesa de Salt. Casualment, i sense que em fes pensar amb l'escrit, ahir hi vaig tonar anar caminant des dels Maristes, passant per les hortes de Santa Eugènia fins a les Deveses de Salt.Caminàvem ràpid, fent exercici, de tant en tant passava algú corrents. Fer sport, sigui quin sigui va molt bé per alleugerir tant la ment com el cos.

Foto de les hortes de Santa Eugènia, a on veiem un caminet que va parar a Salt.



Que maco el paisatge de les Deveses de Salt, pel meu gust és més bonica que la de Girona. Li deia a la meva acompanyant, la qual viu a Girona i troba a faltar molt Olot per la seva verdor i paisatges, que al costat de Girona, a pocs minuts també hi tenim verdor, potser no tant espectacular com a la Garrotxa, però també la tenim. LLàstima, però, que hi sents els cotxes de l'autopista, veus la lletja fàbrica NESTLE, i de tant en tant passa alguna moto pel bici carril que trenca el silenci del moment.

dimecres, 7 d’abril del 2010

HYDE PARK A SALT

Dilluns passat, dia amb sol, vam fer una trobada de papes, mames i nens de l’escola d’en Pau. Vam anar a passar el dia al Pla de socs, a les Deveses de Salt. Em va encantar aquella gran esplanada al costat del riu Ter, exactament a darrera la fàbrica Nestle, aquell dia no feia olor de cafè, era dia festiu i no produïen.


En un primer moment em va venir la imatge del HYDE PARK de London, a on fa un temps vaig quedar sorpresa i bocabadada de la multiculturalitat enmig d’aquell mar d’herba. I és clar dilluns em va passar el mateix. Resulta que al costat de casa hi tinc un parc molt més petit que el de la capital anglesa, però amb la mateixa varietat de persones. Encara que hi vaig trobar a faltar les dones amb burka, però potser millor que no hi siguin, ho trobo un atemptat contra la figura femenina.

Em pregunto si la gran quantitat de persones que hi ha pels carrers de Salt, durant el dia, i gran part de la nit, van a caminar pel magnífic parc que tenen, escapant dels aldarulls i problemes que tenien últimament, i desconec si ara tenen. Perquè desprès de la gran nevada no hem tornat a sentir notícies que relacionaven delinqüència i immigració.

Ah!!Vam menjar pollastres d'una rostisseria catalana, jo pensava que menjaríem pollastres matats de cara a la Meca, llàstima.


Tornaré al Pla de socs!!

dimarts, 9 de febrer del 2010

LA ISLA DE LOS PERROS

En Pep em va recomanar i deixar un llibre “la isla de los perros del britànic Daniel Davies, dient-me “t’agradarà molt”. A la contraportada diu que al 2009 va ser el llibrede l'any a Angleterra. L’he llegit amb menys d’una setmana, ja que és un llibre que em va enganxar des del primer dia. El primer dia em va deixar perplexa, i fins i tot em va costar dormir, jo que quasi sempre m’adormo ràpid.


Davies té una narrativa que fa com si tu estiguessis present en el lloc dels fets. Vius tot el que explica d’una manera molt real.


El llibre explica les trobades sexuals del protagonista, la majoria d’elles en pàrquings dels centres comercials allunyats de la ciutat, i en llocs a on no hi ha instal.lada cap càmera de vigilància. Els components d’aquestes trobades, obtenen plaer mirant com altres fan sexe i fan sexe mentre altres miren. Ho anomenen “doggyng”, “cancaneo” en spanish.


El “doggyng” no és legal a Anglaterra, Suposo que està penalitzat pel perill d’agressió física que comporta. Ja que si no és així, no sé per què, tothom és lliure de fer el que vulgui sense fer mal a ningú. El tema de les agressions també surt en el llibre.


També m’ha donat missatges sobre la vida, a partir de frases, moltes de les quals en Pep havia subratllat, facilitant-me la feina.


Ara li hem passat a en Quim. Espero que li agradi desprès de tota la bona publicitat que li hem fet...


divendres, 29 de gener del 2010

MALLORCA

La setmana passada en Pau i jo vam anar cap a Mallorca a casa de la família d'en Mauro, un company de P4 d'en Pau a l'escola de Domeny. Els seus pares, en Jordi i la Inma, van viure 10 anys a Palma de Mallorca. De fet, en Mauro va nèixer a l'illa. Per feina de l'Inma van venir a Girona poc menys de 2 anys. I com que no es van acabar d'acostumar a Girona, van decidir tornar a Mallorca. Ara viuen en un poblet a uns 10 km de Palma, s'anomena Esporles, un bonic poble enmig de la serra de Tramuntana.

Divendres ens van portar pels pobles pobles propers a Esporles. Vam seguir la costa, ens vam parar a Banyalbufar i Estallencs. Ostres, com em va costar apendre'm el nom d'aquests 3 pobles.

Dissabte en Pau i jo vam llogar un cotxe i els anàvem seguint, vam anar a la costa de llevant, a Porto Colom i a unes cales amb sorra blanca (com les del Carib) del Parc natural de Mondragó (foto de sota).



Diumenge a Valldemosa, poble molt turístic per la cartoixa d'en Chopin i a la tarda cap a Orient, un poble perdut a la serra de Tramuntana, que s'hi arriba desprès d'uns quants km de curves, em va encantar.

La nota negativa del viatge va passar dilluns, en Pau i jo anàvem cap al Cap de Formentor, al sortir de Soller, en una curva molt pronunciada vaig perdre el control del cotxe. Havia començat a ploure, i les rodes no es van agafar prou bé a la carretera. M'han dit que es diu "aquaplanning", i és molt freqüent quan comença a ploure. Vam anar a xocar contra una paret de pendra, de la muntanya. Nosaltres no ens vam fer mal, en Pau el cop a l'esquena. La part de davant del cotxe va quedar aixafada. Sort que ja ho paga l'assegurança.

I dimarts Palma de Mallorca, una ciutat molt agradable.

M'imaginava Mallorca més poblat, més construït, i no, les zones per on vam anar són verges.

Sempre m'ha agradat el mallorquí, com a dialecte. A Soller em costava més entendre'ls, per exemple en el moment de l'accident,la nota còmica va ser una dona que ens va ajudar, jo la sentia que em cridava "loca, loca". I em deia "atlota, atlota, que vol dir noia".

Va bé desconectar uns dies!!!!