dimarts, 15 de desembre del 2009

DIUMENGE A VIC

Diumenge vaig anar a Vic amb 30 minuts, des d'Olot, passant pels túnels de Bracons. Era la primera vegada que els travessava des que es van inagurar. En Pau en va comptar deu, dos dels quals són molt llargs. Vaig experimentar sentiments contradictoris, d'una banda decepció per la gran destrossa de la magnífica Vall d'en Bas, i per l'altra alegria per estar tan ben conectats amb Osona i voltants.

Vam anar directament a la plaça major , a on en un racó feien un campionat de bitlles: hi havia uns 12 jugadors, cadascun entre dos línees marcades a terra amb guix i amb una bitlla petita havien de fer caure 6 bitlles grans de fusta situades al final. Cada 3 o 4 jugades s'anaven canviant les persones d'un mateix equip. Vaig seguir molt el joc d'una família de tres fills i els pares.

Com que feia molt fred per estar drets i parats durant molta estona, vam anar a voltar pels carrerons de la ciutat. Vam entrar a la Catedral, sempre m'ha agradat anar a veure temples religiosos per l'art i pel silenci i la tranquil.litat que s'hi respira. No sóc practicant de cap religió.

Vam passar per davant del temple romà a on hi havia cua per anar a votar sí o no a la independència de Catalunya.

Em va encantar l'arbre dels desitjos, a la plaça del pes. Una gran olivera a on hi ha tot de paperets penjats amb els desitjos escrits de la gent. Com que sóc xafardera i m'agraden aquestes coses, em vaig passar una bona estona llegint-los. La majoria demanaven "salut, felicitat, pau, feina....... ", alguns demanen que el Barça guanyi títols i una noia demana "casar-se amb en Christiano Ronaldo.

Vam acabar el matí a la plaça veient titelles.

M'agrada Vic!!!

dissabte, 12 de desembre del 2009

CELDA 211

He anat als cinemes Olot a veure CELDA 211, pel.lícula espanyola totalment recomanable, un thriller intens i violent. És una història verídica, un drama de presó que et fa mantenir tens quasi dos hores.

Bon repartiment d'actors i un paperàs d'en Luis Tosar, el qual recrea un personatge memorable: violent i dur, però alhora aflora el seu costat humà. Genial interpretació mereixedora de premis: Goya, gobus d'or (del qual ja és precandidata)...




No havia sentit mai a parlar del seu director, Daniel Monzón ni de l'altre protagonista Alberto Amman, tot un descobriment.

Avui encara penso amb la pel.lícula, cosa que vol dir que no m'ha deixat indiferent.

M'agrada molt el cinema espanyol, i en aquests moments tinc el cap anar a veure EL BAILE DE LA VICTORIA de Fernando Trueba, que m'han recomananat molt.

No us la perdeu, no us decebrà. Gaudireu i també patireu amb una bona pel.lícula!!!

dissabte, 21 de novembre del 2009

LA MEVA MARE

A la meva mare li puc aplicar tots els adjectius positius que hi ha en els nostres diccionaris: és una persona positiva, optimista, lluitadora, forta, valenta, pacient, comprensiva, treballadora, preocupada pels seus...
Suposo que per a tots la nostre mare és algú molt especial, i quan una es converteix amb mare, encara la valora més i l'estima més.
Tots els adjectius que li he posat, encara s'accentuen més si tenim en compte la seva història mèdica i com l'ha superada i l'està superant...
Al 1992 li van diagnosticar el primer cancer de pit, desprès de l'extirpació d'aquest, no li van fer ni radioteràpia ni quimioteràpia, i potser la no aplicació d'aquests tractaments va ser la cause dels següents futurs càncers.
Al 2002 alguna cèl.lula cancerígena va escapar-se cap al fetge, del qual li van extirpar 2 parts, una de la dreta i l'altra de l'esquerra. Aquí sí que ho va passava malament desprès de la quimioteràpia.
Al 2006 desprès de diverents proves: Tac, biopsia, mamografia... li diagnostiquen càncer a la mama esquerra. Li tornen a fer el tractament de ràdio i químio. I ho torna a passar malament.
A l'abril d'aquest mateix any li troben 2 nòduls al costat dret del tòrax, els quals van treure amb una operació. Desprès de 28 de ràdioteràpia, ens els anàlisis es va veure que els marcadors del càncer havien augmentat. Tots plegats vam quedar ben decebuts.
El PET va mostrar que a la part externa dels budells hi havia molts nòduls cancerígens.
Ara torna a fer quimioteràpia, un autèntic verí pel cos.

Jo sempre he cregut que gràcies a la seva gran capacitat psicòlogica de tirar endavant, ha fet que vencés totes aquestes malalties.

Endavant mama!!!

dissabte, 24 d’octubre del 2009

EL CIRC CRIC

El cap de setmana passat vam anar a la capital, a Barcelona, i diumenge al matí vam assistir a poc més de dues hores de funció del CIRC CRIC en una carpa muntada fora del Teatre LLiure, al peu de Montjuïc.

Tortell Poltrona celebra els seus 35 anys en aquest món amb el seu espectacle "els racons de la memòria. 35 anys fent el pallasso!". Fa números que ja havia fet al llarg d'aquests anys, altres de nous. Entra pallassada i pallassada actuen trapezistes, equilibristes, acrobates, músics, ballarins i saltarins. Tots ells grans artistes!!!






Tinc 40 anys i que jo recordi no havia vist mai actuar en Poltrona. Em va encantar, m'ho vaig passar molt bé i vaig riure molt!!!

Acaba l'espectacle tatarejant una cançó d'en Bob Marley!!!

Reconec que m'agrada molt anar als espectacles infantils amb en Pau, és com tornar a la infància!!!

Als que tingueu nens o no cal, us recomano que l'aneu a veure, us agradarà tant o més que a ells!!!

dissabte, 10 d’octubre del 2009

PROSTITUCIÓ

Ahir vaig dinar en una terrassa davant del mar a Blanes, anava sola. A la taula del costat, massa propera a mi pel meu gust, hi havia tres homes i una dona que parlaven del seu negoci, no em va quedar massa clar si tenien un club d'alterne o una discoteca. En qualsevol cas la conversa girava entorn de prostitutes, alcohol, baralles en el local... un dels tres em va semblar que era el guarda de seguretat, un altre em va semblar el jefe, el tipus dur, el de més sang freda...


Sempre m'ha interessat i alhora m'ha impressionat amb cert respecte ,tot aquest món, me l'he mirat de lluny, i amb un cert "morbo" per saber. M'ho vaig passar bé escoltant la conversa d'aquesta gent, i segur que ells es van donar compte que jo els escoltava. Quan no menjava feia veure que llegia "l'atípic". Molts pensareu que sóc molt maleducada per escoltar les converses d'altres, ho faig ben poques vegades, però en aquest cas em produïa molta curiositat.


Em va venir a la ment dos llibres: un és el que en aquests moments estic a punt d'acabar: "la noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina", el segon de la sèrie MILLENIUM, de l'Stig Larson. Personalment m'ha agradat més aquest que el primer. Parla sobre aquest món, el del tràfic del sexe, món que mou milions de diners. Els de la taula del costat també en deuen tenir molts de diners: la noia va comentar que cada dia menjaven marisc i ja n'estava una mica cansada.


I l' altre és el del periodista d'investigació, Antonio Salas, "l'any que vaig traficar amb dones", a on l'autor en persona es va posar en tot aquest món per investigar, una novel.la dura en que hi ha moment que se't posen els pèls de punta.

Sempre he pensat que sort que existeix la prostitució, sinó segur que hi hauria moltes més violacions, però també crec que aquesta s'hauria de legalitzar, com a Holanda.

dimecres, 16 de setembre del 2009

CAMINADA PEL CAP DE CREUS

Dissabte, desprès de la diada de Catalunya, vam anar a caminar amb la intenció de fer una excursió d'hora i mitja fins a la cala Tavallera, a on pendríem el sol i ens banyaríem.

Vam deixar el cotxe en un costat de la carretera que puja fins el far del Cap de Creus i vam començar a caminar seguint el GR11 En cap lloc vam trobar una indicació al desviament cap a la platja, sabíem que teníem la cala a sota, però no trobàvem el camí que ens hi havia de portar. Ens vam aventurar seguint el riu completament sec que hi anava a parar, però vam recular, perquè moltes punxes i bardisses estaven maltractant el nostre cos i amb les dificultats físiques que una té no està per anar enmig de la selva.


Total que vam estar caminant unes 4 hores per arribar a la idílica cala, quan vam arribar ens vam banyar i va ser tot un plaer, vam estar més d'una hora descansant i desprès vam tornar pel camí correcte tardant la meitat del temps.






Aquesta setmana llegint per internet m'he assabentat que el propietari d'una casa va desviar la GR11 perquè la gent no accedís a la casa, és una llàstima. Sí que vaig constatar que la majoria de les persones que estaven a la cala havien vingut per mar.

A la foto hi ha en Pau que té 5 anys que no hi vol sortir. Va aguantar la caminada sense queixar-se, i fins i tot hi havia trams que corria.

dimecres, 26 d’agost del 2009

VACANCES A SUISSA

Aquestes vacances les hem passat a Suïssa, concretament a la regió d'Interlaken, una vall verdíssima envoltada de llacs, amb caudalosos rius, poblets amb fonts d'aigua fresca, amb gran nombre de camins accessibles per a tothom, cases de fusta amb balcons molt florits... i tot dominat pels majestuosos alps.






A la foto es pot veure els tres pics nevats que veiem cada dia : Eiger, Mönch i Jungfrau.

Et pots desplaçar amb tren, feniculars, telecabines... i gaudir d'un magnífic paisatge, sobretot si el dia és clar.

Un país que viu immers en la natura, i també en l'esport. Em va donar la sensació que els seus habitants el practiquen des d'una edat ben primerenca fins a una edat ben avançada: córrer, caminar, anar amb bicicleta, nedar...

A Suïssa tot està net, ordenat i preparat. Hi he flairat diciplina i certa rigídesa, cosa que no m'ha acabat de convèncer, en el sentit que als seus habitants els costa emetre un somriure, i si hi ha alguna cosa que no els agrada, fins i tot et llancen una mirada despectiva.

Posaré un exemple: viatjàvem 5 adults i 5 nens, 2 dels quals tenen poc mes d'un any, imagineu-vos el "merder" que fèiem quan entravem en un tren, doncs la majoria de vegades tenies la sensació que molestàvem molt als passatgers i la majoria ens miraven malament.

Vam visitar molts pobles, algunes ciutats com Berna (capital tranquil.la, discreta ) Lucerna i Zurich ( més capital que Berna ). Vam pujar a 2 pics, el FIRST i el JUNGFRAU. Des del FIRST vam baixar caminant. En el JUNGFRAU ( poc més de 4000m) em vaig passar la meitat del temps marejada. Quasi cada dia al capvespre ens banyàvem en diferents llacs, amb una aigua fredíssima, que t'esborrava el cansament acumulat durant el dia: viatjar amb nens és més cansat.

M'ha encantat aquest país, és idoni per anar-hi amb nens. Crec que té una qualitat de vida superior a la nostra, pero els falta una mica d'alegria.

dilluns, 29 de juny del 2009

LA VALL DE NÚRIA

Diumenge vam anar a la Vall de Núria, vam agafar el cremallera des de la primera estació de Ribes de Freser, la que s’anomena Enllaç. Vaig trobar que el bitllet és molt car, una mica més de 20E per anar i tornar. És l’opció que tens de transport, l’altra és pujar-hi caminant. Però com que anàvem amb nens de 1 a 5 anys, aquesta última opció va quedar descartada ràpidament. Es veu que cada tren porta el nom d’una muntanya, em vaig fixar que el nostre cremallera de baixada s’anomena Balandrau.

Quan arribes al santuari, pots gaudir d’un paisatge increïbe i et vénen ganes d’anar a caminar fins al Puigmal o qualsevol altre pic.


No havia estat a Núria des que feia 8º de bàsica, o sigui que tindria uns 14 anys. Ho vaig trobar molt diferent. Recordo que vam dormir en un refugi a on hi havia lliteres. Diumenge el buscava i no el trobava, en el seu lloc hi havia una petita hípica amb cavalls i ponys pels turistes. Amb els de l’escola sí que vam pujar al Puigmal, i recordo que em va costar molt la baixada.

A la tarda vam pujar amb telefèric fins l’alberg el PIC DE L’ÀLIGA. Em van fer venir ganes d’estar-m’hi un parell de dies més dormint allà. Desprès uns quants vam baixar caminant.

Trobo a faltar anar a caminar a la muntanya, abans de tenir en Pau hi anava molt. Havia pujat molts pics de La Garrotxa i algun dels Pirineus. Per a mi, sempre ha sigut un repte pujar a una muntanya, ja que per la meva discapacitat física tinc dificultats per mantenir l’equilibri en terrenys inestables. Però sempre que hi arribava deia “ja he fet el cim” i em sentia contenta.

dimecres, 24 de juny del 2009

NIT DE SANT JOAN A CADAQUÉS

M'agrada molt la nit de Sant Joan, m'agrada perquè comença l'estiu, perquè al vespre surts a veure les fogueres i a sentir els petards (em fan una mica de por), fa bona temperatura, hi ha molta gent al carrer, normalment hi ha música i tot pren un aire festiu. Fa 3 anys que ens trobem una petita colla d'amics, i anem a alguna població de la costa brava. Dimarts passat vam anar a Cadaqués a casa d'en Quim. Aquesta vegada amb nens i tot.







Recordo quan era petita i estava a LLançà, anàvem a buscar caixes, cartrons, pals i tot el que ens donaven per fer la foguera. Ara la fan a la platja, però en aquells anys es feia al final de l'espigó, que ja fa molts anys que no hi és. A Cadaqués la fan a la platja davant del "casino".



Nit de Sant Joan i Cadaquès és una bona combinació. Cadaqués em dóna molt bon rotllo, per a mi és la població més maca de Catalunya. I si també vas cap al Cap de Creus segur que acabes el dia amb molta energia positiva.

No sé, potser sóc noia de tradicions, però m'agrada el sant Joan, la nit més curta i màgica de l'any.

dijous, 4 de juny del 2009

EL SARI VERMELL

Acabo de llegir EL SARI VERMELL, recomanat per la meva mare, a ella li va agradar molt, a mi també. He llegit alguns llibres d’en Javier Moro i cap m’ha decebut. És un bon escriptor i escriu d’una manera senzilla i entenedora, cosa que agraeixo, ja que llegeixo poc abans d’adormir-me, i per tant en aquest moment necessito llibres no gaire complicats.








Tot el relacionat amb l’Índia m’interessa, el trobo un país apassionant i molt complex, que deu ser molt dificil de governar, ja que més que un país, per mi és un subcontinent.

En aquest llibre Moro relata la gran saga familiar dels NERHU- GHANDI. He admirat molt el personatge d’Indira Ghandi, tot l’esforç que va fer per tirar endavant a un país amb més de mil milions d’habitants. Una persona molt lluitadora amb molts valors. Valors que trobo a faltar en aquesta societat en que vivim.

L’eix de la novel.la és la història de Sonia Maino, una noia italiana que s’enamora de Rajiv Ghandi, fill de Indira. Va tenir molta facilitat per introduir-se en la vida de la Índia. Desprès de la mort del seu marit, s’introdueix en la politica, malgrat que ella no volia.

La setmana passada em va fer gràcia veure-la a la tele, no vaig seguir bé la notícia, només em va quedar clar que ella i el seu fill Rahul continuen en la vida política d’aquest gran país.


Els que us agraden les grans novel.les i a més us interessa l'Índia, us animo a llegir-la!!!

dilluns, 25 de maig del 2009

CAMINANT PEL COSTAT DEL MAR

Quan vaig a LLançà m’agrada anar caminant fins a la platja de Garbet, seguint el camí de ronda. Diumenge al matí vaig sortir de la platja del Port de LLançà, a on ja està marcada la GR. Em vaig dirigir a la picina natural, un tros de mar envoltat de roques, i així vaig seguint fins la platja de Grifeu, una de les poques platges de sorra que té la zona i que sempre està plena de gent.

Deprès camines un tros petit de carretera que et porta a la zona del Cap Ras, que a mi m’encanta perquè és molt verge. LLavors puges pendent amunt i veus un paisatge molt rocós, espectacular..... continues fins a la platja de les Assutzenes i a la platja del Borró (nudista), a on no hi havia encara ningú. I l'última etapa d'1.5 km per arribar a la platja de Garbet.



Aquesta foto és agafada des de dalt de la platja de les Assutzenes. Aquesta barraca sempre m'ha agradat. Al fons Garbet, una platja gran, tranquil.la i plena de pedres.






Caminant pel costat del mar, només em venien pensaments positius. Si t'agrada caminar, i ho fas envoltat de la natura, és una molt bona teràpia.

dilluns, 18 de maig del 2009

REMEMBER

Divendres passat vaig anar a sopar amb els meus companys de l’escola, amb ells vaig compartir els 8 cursos d’EGB, de primer a vuitè. Vam acabar aquest útim curs fa 26 anys, i ens trobem cada any un divendres del maig a l’emblemàtic bar Sport d’Olot per desprès anar a un resturant a fer un bon sopar i una llarga sobretaula. I potser som la meitat que acabem la nit en un pub del centre.

Vam anar al Petit Plançó, una escola catalanista en aquella época, que tenia un projecte d’educació innovador que altres escoles no tenien. Nosaltres estem molt orgullosos de la nostra escola, i aquest orgull no l’amaguem i el manifestem sempre que podem. Aquest any estem tots convidats a celebrar el 40 anys de la institució, el próxim dia 13 de juny. Segurament hi aniré i tinc ganes de mostrar-li al meu fill: pujarem a les aules, li explicaré que havia passat per totes elles. Ho veuré tot molt petit. I per uns moments tornaré a la meva infància.


Espero que aquests sopars els continuem fent sempre, així vas veient, encara que sigui una vegada l’any, els teus companys d’escola que t’expliquen com els va la vida i els tornes a sentir una mica aprop.
Divendres ens van portar el pastís amb la foto que teniu a dalt tothom va quedar ben alucinat. A mi em va costar molt trobar-me, estic mig amagada. Durant els 8 anys vam ser la classe dels esquirols, nom que vam triar a primer de bàsica.

dimarts, 21 d’abril del 2009

CRISI I TREBALL

Fa poc menys de 15 anys que treballo com a orientadora laboral al SSIL ( Servei de Suport a la Integració Laboral) de MIFAS, l'objectiu del qual és la inserció laboral de les persones amb discapacitat física.

En la meva vida professional a MIFAS mai havia vist cap crisi com aquesta. Des de l'últim trimestre del 2008 està augmentant el nombre de nous inscrits ( el triple que fa un any), i disminuint el nombre d'ofertes. La majoria dels demandants tenen urgència econòmica (hipoteca, responsabilitats familiars... ) i vénen amb una exigència que és comprensible, i tu et sents impotent i moltes vegades no saps què dir-los.

Cada inserció és un repte per a nosaltres, com també ho és mantenir lloc de treball. Des de princip d'any hem inserit 4 persones que l'empresa ha hagut d'acomiadar, degut a que no pot pagar el seu sou perquè els clients no paguen les factures i els bancs tampoc adelanten.

Aquest any serveis socials ha triplicat el nombre de PIRMIs. Els afectats van a serveis socials a demanar menjar. I tots tenim coneixement de la gran quantitat de persones que esperen el tancament dels supermercats per recollir els productes caducats que cada dia llancen als contenidors.

Es parla del síndrome depressiu com un efecte colateral de la crisi, no hem de subestimar les conseqüències psicològiques d'aquesta. No serà una sorpresa veure més casos d'estrés, suicidis i desordres mentals.

Psicòlegs i psiquiatres parlen d'"indefensió", és el moment en el qual un individu es veu desbordat, quan es té la sensació que per molt que un faci, per molt que s'esforci, no aconseguirà canviar res del que té al voltant. Sol aparèixer quan es trenca un equilibri estable, quan per exemple canvia el context sòcio econòmic. LLavors si les nostres eines mentals queden bloquejades per aquesta transformació, podríem patir una depressió. Aquesta no es tracta de la depressió en sentit estricte, sinó, més d'un transtorn d'adaptació, una resposta psicològica de tristesa, pessimisme i ansietat davant una situació estressant.

Així podem veure que són molt freqüents els símptomes d'ansietat, estrés, indefensió i pànic al futur.


Actualment les farmàcies són les que menys viuen aquesta crisi, estan venent molts més psicofàrmacs.


Espero que aquesta crisi no duri gaire més!!!!

dimarts, 14 d’abril del 2009

ESCAPADA A LISBOA

Aquests dies de setmana santa hem anat a Lisboa, una ciutat que m'ha sorprès gratament: l'he trobada agradable, romàntica, fotogènica, una ciutat amb molta harmonia, a on la modernitat no desentona amb l'estètica de la ciutat, sobretot en els dos barris, Barrio Alto i Alfama, els quals es tornen més bells amb el pas del temps. Els grafits, la roba estesa, les gàbies d'ocells, els tramvies antics , així com la combinació de façanes enrajolades amb tons de tots colors, donen molt carisma a la ciutat.



El pont 25 d'abril, el qual ja vaig veure des de l'avió, és un espectacular pont penjant de 2,3 km de longitud, sobre el riu Tejo que fa pensar en el Golden Gate de Sant Francisco. Al sud del pont hi ha la figura del Crist rei, rèplica de la imatge de la de Rio de Janeiro a Brasil.



Crec que a Lisboa li faria falta viure més de cara al gran riu Tejo. Malgrat els molts miradors amb vistes al riu, he trobat a faltar camins per passejar al seu costat, més zones verdes... com tenen altres ciutats europees. No sé, potser no vam saber trobar aquests espais. Des de la Praça del Comercio es podria admirar el riu, però aquesta ja fa temps que està en obres i unes tanques no et deixen accedir a la zona fluvial.



A Coïmbra sí que vam passejar pel costat del riu Mondego, allà sí que hi ha zones enjardinades. Vam anar a veure la Universitat, una de les més grans d'Europa, segons un habitant de la ciutat.



A Cintra vam pujar al castell dels moros, una caminada molt recomanable, per tothom qui vulgui visitar aquest poble tant turístic.



Vam gaudir moltíssim amb la gastronomia portuguesa, sobretot amb el" Bacalhau à Brás", bacallà amb ou i patates fregides, tot trinxat ben petit, menjant-lo acompanyat d'un vi blanc, estaves a la glòria.



Ara ve la nota negativa del viatge: quan encara no portàvem ni tres hores a Lisboa em van robar la cartera de dins la motxilla que duia penjada a l'esquena. Els carteristes es van quedar tots els diners que hi duia, desprès van tirar la cartera amb tots els documents. Al vespre la policia em va trucar dient que havien l'havien recuperada. Quina sort!!!! Quan vam anar a la comissaria a fer la denúncia, hi havia unes 6 o 7 famílies de turistes fent la mateixa denúncia, i és que de carteristes n'hi ha a per tot arreu!!!



Allà vaig llegir el llibre d'Antonio Tabucchi "Afirma Pereira", que té lloc a Lisboa, és molt recomanable!!!!!

dilluns, 30 de març del 2009

GRAN TORINO

Seguint el consell d'un amic, que em va dir "vés a veure-la, que a tu segur que t'agradarà", divendres vaig anar al cinema a veure GRAN TORINO. L'última pel.lícula d'en Clint Eastwood, en la qual fa d'actor i director.



Eastwood porta molts anys en el món del cinema, la majoria de les seves pel.lícules, principalment les primeres eren de les anomenades spaguetti western, a on feia de tipus dur i sense pietat.

Em va començar a sorpendre , quan va protagonitzar junt amb Meryl Streep, ELS PONTS DE MADISON COUNTRY. Em va canviar totalment la totalment la seva imatge. Aquí era un home tendre, romàntic, humà...

I és que darrera la façana dura de l'actor i director, s'amaga un humanisme que transmet a les seves últimes pel.lícules, transmet uns valors com pocs ho saben fer. Ho podem comprovar a MYSTIC RIVER o MILLION DOLAR BABY.

Us animo anar a veure GRAN TORINO. Només diré que tracta el tema de la immigració, del contacte entre cultures, i sobretot de sentiments. Fins i tot als més sensibles potser que se us humitegin els ulls en algun moment.

dimarts, 24 de març del 2009

SORTIDA ALS AIGUAMOLLS DE L'EMPORDÀ

Diumenge passat un grup de pares i nens de P4 de l'escola de Domeny de Girona vam anar als aiguamolls de l'Empordà, a Sant Pere Pescador. Hi havien uns 20 nens de 4 i 5 anys. Imagineu-vos la cridòria que hi havia pels camins de la ruta 1 i 2 del parc natural. La majoria corrent i cridant, estaven ben esverats. I de retruc també devien esverar als ocells, dic això perquè en vaig veure pocs, algú va dir "avui els ocells emigraran al seu país". I com expliques als nostres fills que han de fer silenci, tal com diu un rètol a l'inici del camí?




Vam arribar fins a unes torres, pujant les típiques escales de cargol, amb la particularitat que a cada graó hi havia dibuixada la petjada d'un ocell amb el seu nom escrit. Un cop a dalt podies gaudir de la vista de la badia de Roses en un dia clar i assolellat, amb una mica de vent, aquest no pot faltar a les comarca de l'Empordà.

Més tard vam anar fins la platja, a on els nens es van descalçar, es van arremangar els pantalons i van posar els peus al mar, ben emocionats.

Altra vegada tornant pels camins del parc li vaig preguntar a en Pau què vol dir "aiguamoll" i em va respondre alguna cosa com "mullar l'aigua".

En alguns moments, pensava que algun nen cauria en aquelles aigües verdes i fangoses. Però, per sort no va passar res, i vam acabar la tarda molt bé i sense cap incident. Tots ben cansats i contents

dilluns, 16 de març del 2009

SUQUET A LLANÇÀ

Des de ben petita, sempre he passat els estius al Port de LLançà. El metge va recomanar als meus pares que per la meva discapacitat física, m'anirien bé banys de sol i aigua. I des de llavors que hi hem anat sempre. Fins i tot la meva mare hi va tenir una botiga d'esports durant uns 30 anys, que l'obria de setmana santa al setembre.


LLançà és una població molt tranquil.la, fins i tot a l'estiu. Mai hi ha hagut una massificació de persones. He de dir que jo m´hi he arribat a aburrir quan hi he passat llargues temporades. Els meus pares tenen el pis davant del mar i la veritat és un plaer mirar-lo, a qualsevol hora del dia.

Recordo una vegada que va venir un amic slovac a passar-hi una setmana, estàvem asseguts a la terrassa i em va dir "is it the paradise". El meu amic no havia vist gaire vegades el mar.

Fa uns 8 anys, més o menys, per aquestes dates, amb la colla d'amics, anem a LLançà a menjar suquet. La Montse és la cuinera oficial, i els altres l'anem ajudant amb tot el que podem: pelar patates, fer la picada...

Dissabte passat ens vam menjar un suquet boníssim: rap, lluç, escòrpora i patates, acompanyat d'un bon vi blanc.

Fer aquest àpat acompanyat dels teus amics, amb els quals hi tens molta confiança i davant dels quals no et fa vergonya res, va ser tot un plaer i espero que ho puguem anar repetint cada any. LLàstima que ara s'em tanquen els ulls ben aviat i no aguanto les sobretaules de sopar fins tard, què hi farem?

divendres, 6 de març del 2009

¿ Y me llamas a mi "de color"?

Anónimo africano:

Cuando nazco, soy negro
Cuando crezco, soy negro
Cuando tomo el sol, soy negro
Cuando me asusto, soy negro
Cuando tengo frío, soy negro
Cuando enfermo, soy negro
Y cuando muera, seguiré negro

En cambio tú, amigo
Cuando naces, eres rosa
Cuando creces, blanco
Cuando tomas el sol, te pones rojo
Cuando tienes frío, azul
Cuando te asustas, amarillo
Cuando enfermas, estás verde
Y cuando mueras, te pondrás gris

¿Y me llamas a mi "de color"?

divendres, 27 de febrer del 2009

RECORDANT L'INDIA

Ahir vaig anar al cinema a veure SLUMDONG MILLIONAIRE, la pel.lícula guanyadora de vuit oscars a la passada edició dels premis de la Acadèmia de Hollywood. Em va agradar força.

La pel.lícula em va fer reviure el meu viatge a l'India a l'any 1996. Va ser el primer fora del nostre continent. Era el meu somni: jo volia anar a l'India. Potser és el país que m´ha impressionat més: la misèria que hi vaig veure, em sembla que no la he vista enlloc més.

Recordo que al primer lloc a on vam anar només d'arribar a Delhi va ser un carrer ple de persones mutilades i amb la lepra. No recordo que vaig sentir, però segur que res positiu.

Les ciutats són molt caòtiques, superpoblades de persones, cotxes, rickshaws, vaques... els carrers no fan una olor agradable.

Els nens de la pel.lícula van a guanyar-se unes rúpies al TAJ MAHAL, aquest és increible, vaig estar unes 3 hores admirant-lo, quanta riquesa que hi ha dins, és una de les set meravelles del món, però quan surts de les portes del temple, ja tornes a ser a l'India pobre... A la pensió a on vam estar hi havia alguna rata voltant per l'habitació.



A SLUNDONG MILLIONAIRE es mostra tota aquesta pobresa, i a més la corrupció d'un país, a on em sembla que has de ser molt fort per sobreviure, tal com mostren els protagonistes. No és una peli de color rosa, hi ha moments que ho sembla, sinó que mostra molt bé la dura realitat d'una ciutat com Bombay.

Malgrat tot, l'India em va fascinar i hi tornaria anar demà mateix. I no només té aspectes negatius...

dissabte, 21 de febrer del 2009

ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN LES DONES


Recentment he llegit el primer de la triologia MILENIUM " ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN LES DONES", de l'escriptor i periodista suec Stieg Larsson, que va morir d'un inesperat atac de cor poc abans de veure la seva obra publicada.


La triologia té com a protagonista, l'investigador i periodista Michael Blomkvist i la hacker Lisbeth Salander.


És una novela negra, jo no he estat mai amant d'aquestes per això no en llegeixo. Però un amic me la va recomanar i deixar. La vaig començar a llegir amb una mica d'escepticisme, i més quan en el començament del llibre, parla molt del món empresarial, d'estafes, de molts i molts diners... temes que no m'interessen ni hi entenc gaire. Però ràpid la trama va donar un tomb i em va començar a motivar moltíssim, fins el punt de no poder deixar de llegir-la .

A més vaig apendre el que era una hacker, algú que pot entrar al teu ordinador, correu... i assabentar-se de totes les informacions secretes o no secretes que tu hi tens. Quina por!!!

Més endavant tinc previst llegir els altres dos llibres de la triologia: "LA NOIA QUE SOMIAVA AMB UN LLUMÍ I UN BIDÓ DE GASOLINA" i "LA REINA DEL PALAU DELS CORRENTS D'AIRE". D'aquest últim està prevista la seva edició l'estiu que ve.

Us convido a llegir aquest primer llibre i els que ja ho heu fet, m'agradaria saber la vostra opinió. I qui diu del primer, diu del segon.

dimarts, 10 de febrer del 2009

T'AGRADARIA SABER LA DATA EN QUÈ MORIRÀS?

Divendres passat al matí quan pujava cap a Olot a treballar, escoltava en Jordi Basté, en el seu programa "El món a RAC1". Amb els seus cotertulians parlaven de la pel.licula recent estrenada al nostre país, i candidata a 13 oscars "El curioso caso de Benjamin Button", de moment encara no la he vista... Es basa en un llibre de l'Scott Fitzgerald, que parteix d´una cita de Mark Twain "la vida seria infinitament més feliç si un pugués néixer a l'edat de 80 anys i gradualment apropar-se als 18"




Arrel de la pel.lícula, la pregunta del dia d´aquest progama als oïents (cada dia fan una pregunta diferent) era "t´agradaria saber la data en que moriràs"? cap a les 8.30h un 88% dels oïents havia respost que NO i un 11% que sí. Desprès es va iniciar un debat força interessant que em va fer pensar. Què passaria si et diguessin que d´aquí a una temps X ? Suposo que depèn del temps que ens quedés , potser viuríem angoixats tot aquell temps , aprofitaríem i faríem tot allò que hem volgut fer i no hem fet? continuariem amb la vida que portem? a l´última setmana de vida t´aniries acomiadant des tots aquells que estimes?

També comentaven si els metges havien de comunicar una mort propera als seus pacients. Abans sí que ho feien més, ara no tant.

Sigui com sigui hauríem de viure intensament i aprofitar cada moment de la nostra vida, CARPE DIEM!!!

dilluns, 2 de febrer del 2009

TRUP DE NASSOS

Tinc un amic i una amiga que sónn components del grup TRUP DE NASSOS, són pallassos que es dediquen a fer riure allà a on van.

El passat mes de novembre vaig tenir l´oportunitat de veure' ls a Banyoles, a la plaça de les Rodes. Em va agradar el seu espectacle, diferents "gags" amb un o dos pallassos. Es basen molt en la mímica, els gestos expressen molt, i a vegades fins i tot poden ser molt més entenedors.




Com diuen ells van a portar somriures arreu del món , ja que a part d´actuar per Catalunya, l' any passat van portar il.lusió a Guatemala, El Salvador, al Marroc (a Oudja, una de les zones més pobres del país), i a Gàmbia - Senegal. Penso que aquesta tasca deu ser una satisfacció per a ells. Què hi ha més bonic que una rialla d'un nen???

Qui vulgui saber més, tenen pàgina web http://www.trupdenassos.com/ i ara hem creat el seu grup d´amics al facebook.

Endavant TRUP DE NASSOS!!!

diumenge, 25 de gener del 2009

SAKAPATÚ! UN VIATGE PER LA MUSICA ANDINA

Aquest cap de setmana em van convidar a Barcelona, sempre em ve de gust anar-hi, m´agrada. A part del gran vent de dissabte, que ho tirava tot a terra: arbres, persianes, faroles trencades... l´estada a la capital va ser positiva.


Diumenge vam anar a l'auditori del CAIXA FORUM, un edifici modernista, situat al peu de Montjuïc a veure els SAKAPATÚ, un grup de sis músics d´origen peruà i xilè, residents a Barcelona, que toquen i canten la seva música amb molt d' entusiasme.

D´entrada ja em va agradar la pantalla que dominava l´escenari, a on hi havia un gran sol ( símbol important a Perú) i hi anaven projectant imatges de paisatges andins, entre d´altres. Em va fer recordar molt el meu viatge al Perú, terra que em va encantar pels seus paisatges, sobretot de muntanyes altes i la seva gent.




Amb la seva música, el grup va fer un viatge a través de l´evolució de la música andina: antiga música precolombina de l´época dels inques, continuant amb l'arribada dels espanyols al territori inca, música ètnica andina i per acabar música andina afroperuana.

A la sala hi havia unes quantes persones de Perú, Mèxic, Xile, Uruguai... fins i tot algun africà provinent de Senegal i Burkinafaso. Vaig notar que els sudamericans cantaven les cançons amb molta afició.

Aquest és un espectacle familiar, hi havia molts nens. Jo hi vaig anar amb en Pau, el meu fill de 5 anys. A l´acabar em va dir que li havia agradat!!!!!

Pels que vulgueu, el cap de setmana que ve, els SAKAPATÚ faran el concert a l´Auditori Narcís Carreras ( Caixa de Pensions del carrer Santa Clara) de Girona.

diumenge, 18 de gener del 2009

LA FELICITAT



Existeix la felicitat? la majoria de les persones diuen que sí. Tinc un company que sempre em diu "la felicitat no existeix, és un invent del món occidental.

Nosaltres, els occidentals, ens qüestionem sovint pel sentit de la vida, contràriament, per exemple als que viuen a l´Africa , que n´hi s´ho plantegen, per a ells l´objectiu és sobreviure, satisfer les necessitats bàsiques..





Com diu Pep Subirós, escriptor català:

"Per què hem de complicar-nos l´existència d´aquesta manera? Per què hem d´inventar-li un sentit? Per què no acceptar-la i gaudir-la tal com és, en la seva aleatorietat, en la seva fragmentació, en la seva no significació, en el seu absurd? Per què no limitar-se a lluitar per sobreviure i gaudir del dia a dia mentre el cor ens bategui?"

Tothom està més o menys d´acord en que la felicitat és "momentànea", en el món en que vivim no és gaire probable tenir una felicitat "estable", que duri... I ens anem creant necessitats fictícies, que moltes vegades no podem cobrir i per això ens sentim infeliços.

Hem d´aprendre a gaudir dels petits moments de la quotidianitat (carpe diem) i "estar en pau amb un mateix". És difícil aconseguir-ho?

dilluns, 12 de gener del 2009

JUNTS I PROU




LLegint JUNTS I PROU he descobert l' Anna Gavalda, una escriptora francesa (nom i cognoms que semblen catalans). El llibre narra la història d´amor de quatre personatges totalment diferents que comparteixen pis a la ciutat de Paris.



Tots quatre es disposen a viure el que són, potser, els dies més bonics de les seves vides. Abans de trobar-se eren persones soles i ferides, però la seva vida dóna un gir de 360 graus al conviure junts.
Comentant el llibre amb una amiga, em diu que li va despertar un sentiment de confiança que tenia ben adormit.
Ara intentaré trobar la pel.lícula, molt recomanable, m´han dit. M´agrada el cinema francès i trobo que ens arriben poques pel.lícules del nostre país veí.

dijous, 8 de gener del 2009

Matí a Sant Martí de LLemena

Vaig descobrir una carretera amb un paisatge maquíssim. Em refereixo a la que va cap a Les Planes d´Hostoles des de Girona, passant per Sant Gregori. Vaig anar tirant i passant tot de petits pobles ( LLorà, Granollers de Rocacorba... ) fins arribar a Sant Martí de LLemena. Allí vaig aparcar el cotxe disposada a anar a fer una volta. El que primer vaig veure va ser un galliner a la part de baix del poble i tocant a la carretera, feia temps que no en veia cap.






Vaig conèixer a una habitant del poble, que ens va acompanyar fins a la petita esglèsia, mentre ens explicava sobre aquell indret tant tranquil, entre altres coses, ens va dir que havien fet el pessebre vivent el dia de cap d´any i hi havia anat molta gent a veure´l... vam anar fins a la rectoria a on hi havia la casa de colònies. Va ser molt interessant parlar amb aquella ex-mestra, que ara es dedicava a explicar llegendes als més petits.

I m´en vaig donar compte que agradable i familiar podia ser la vida en un poble envoltat de muntanyes, a la Vall del LLemena.

dilluns, 5 de gener del 2009

NIT DE CAP D´ANY DIFERENT

Vaig passar la nit de cap d´any amb una família marroquina que viuen a Girona, m´hi van convidar a l'últim moment. Ells no planifiquen com nosaltres. Vaig arribar-hi poc abans de les 21h. Vaig conèixer la dona i els fills del meu amic, no els coneixia, van arribar a començaments de l´estiu. La Maha de 15 anys i en Kassim de 8, ja parlen bastant bé la nostra llengua. A la Mariam, la seva dona li costa més, però entén moltes paraules per la semblança amb el francès.






Em va sobtar que primer mengéssim creps de formatge o melmelada i pastetes i te marroquí, com si fos un aperitiu dels nostres. I abans de mitjanit un sopar boníssim i abundant.
A les 00h vam menjar el dotze raïms, excepte per dos d´ells, pels altres era la primera vegada que menjaven els raïms de la sort i demanaven un desig.
En algun moment de la vetllada, va sortir el comentari que al Marroc havien suspès la festa de cap d´any, en solidaritat pel que està passant a Israel.
Va ser una nit de cap d´any diferent, en la qual vaig apendre unes quantes coses.

creacio del meu blog

Estem intentant confeccionar el meu blog amb l´ajuda s' en Pep, que ésmolt trempat

dissabte, 3 de gener del 2009