LA VALL DE NÚRIA

Diumenge vam anar a la Vall de Núria, vam agafar el cremallera des de la primera estació de Ribes de Freser, la que s’anomena Enllaç. Vaig trobar que el bitllet és molt car, una mica més de 20E per anar i tornar. És l’opció que tens de transport, l’altra és pujar-hi caminant. Però com que anàvem amb nens de 1 a 5 anys, aquesta última opció va quedar descartada ràpidament. Es veu que cada tren porta el nom d’una muntanya, em vaig fixar que el nostre cremallera de baixada s’anomena Balandrau.

Quan arribes al santuari, pots gaudir d’un paisatge increïbe i et vénen ganes d’anar a caminar fins al Puigmal o qualsevol altre pic.

No havia estat a Núria des que feia 8º de bàsica, o sigui que tindria uns 14 anys. Ho vaig trobar molt diferent. Recordo que vam dormir en un refugi a on hi havia lliteres. Diumenge el buscava i no el trobava, en el seu lloc hi havia una petita hípica amb cavalls i ponys pels turistes. Amb els de l’escola sí que vam pujar al Puigmal, i recordo que em va costar molt la baixada.

A la tarda vam pujar amb telefèric fins l’alberg el PIC DE L’ÀLIGA. Em van fer venir ganes d’estar-m’hi un parell de dies més dormint allà. Desprès uns quants vam baixar caminant.

Trobo a faltar anar a caminar a la muntanya, abans de tenir en Pau hi anava molt. Havia pujat molts pics de La Garrotxa i algun dels Pirineus. Per a mi, sempre ha sigut un repte pujar a una muntanya, ja que per la meva discapacitat física tinc dificultats per mantenir l’equilibri en terrenys inestables. Però sempre que hi arribava deia “ja he fet el cim” i em sentia contenta.