HYDE PARK A SALT

Dilluns passat, dia amb sol, vam fer una trobada de papes, mames i nens de l’escola d’en Pau. Vam anar a passar el dia al Pla de socs, a les Deveses de Salt. Em va encantar aquella gran esplanada al costat del riu Ter, exactament a darrera la fàbrica Nestle, aquell dia no feia olor de cafè, era dia festiu i no produïen.


En un primer moment em va venir la imatge del HYDE PARK de London, a on fa un temps vaig quedar sorpresa i bocabadada de la multiculturalitat enmig d’aquell mar d’herba. I és clar dilluns em va passar el mateix. Resulta que al costat de casa hi tinc un parc molt més petit que el de la capital anglesa, però amb la mateixa varietat de persones. Encara que hi vaig trobar a faltar les dones amb burka, però potser millor que no hi siguin, ho trobo un atemptat contra la figura femenina.

Em pregunto si la gran quantitat de persones que hi ha pels carrers de Salt, durant el dia, i gran part de la nit, van a caminar pel magnífic parc que tenen, escapant dels aldarulls i problemes que tenien últimament, i desconec si ara tenen. Perquè desprès de la gran nevada no hem tornat a sentir notícies que relacionaven delinqüència i immigració.

Ah!!Vam menjar pollastres d'una rostisseria catalana, jo pensava que menjaríem pollastres matats de cara a la Meca, llàstima.


Tornaré al Pla de socs!!

LA ISLA DE LOS PERROS

En Pep em va recomanar i deixar un llibre “la isla de los perros” del britànic Daniel Davies, dient-me “t’agradarà molt”. A la contraportada diu que al 2009 va ser el llibrede l'any a Angleterra. L’he llegit amb menys d’una setmana, ja que és un llibre que em va enganxar des del primer dia. El primer dia em va deixar perplexa, i fins i tot em va costar dormir, jo que quasi sempre m’adormo ràpid.

Davies té una narrativa que fa com si tu estiguessis present en el lloc dels fets. Vius tot el que explica d’una manera molt real.

El llibre explica les trobades sexuals del protagonista, la majoria d’elles en pàrquings dels centres comercials allunyats de la ciutat, i en llocs a on no hi ha instal.lada cap càmera de vigilància. Els components d’aquestes trobades, obtenen plaer mirant com altres fan sexe i fan sexe mentre altres miren. Ho anomenen “doggyng”, “cancaneo” en spanish.

El “doggyng” no és legal a Anglaterra, Suposo que està penalitzat pel perill d’agressió física que comporta. Ja que si no és així, no sé per què, tothom és lliure de fer el que vulgui sense fer mal a ningú. El tema de les agressions també surt en el llibre.

També m’ha donat missatges sobre la vida, a partir de frases, moltes de les quals en Pep havia subratllat, facilitant-me la feina.

Ara li hem passat a en Quim. Espero que li agradi desprès de tota la bona publicitat que li hem fet...

MALLORCA

La setmana passada en Pau i jo vam anar cap a Mallorca a casa de la família d'en Mauro, un company de P4 d'en Pau a l'escola de Domeny. Els seus pares, en Jordi i la Inma, van viure 10 anys a Palma de Mallorca. De fet, en Mauro va nèixer a l'illa. Per feina de l'Inma van venir a Girona poc menys de 2 anys. I com que no es van acabar d'acostumar a Girona, van decidir tornar a Mallorca. Ara viuen en un poblet a uns 10 km de Palma, s'anomena Esporles, un bonic poble enmig de la serra de Tramuntana.

Divendres ens van portar pels pobles pobles propers a Esporles. Vam seguir la costa, ens vam parar a Banyalbufar i Estallencs. Ostres, com em va costar apendre'm el nom d'aquests 3 pobles.

Dissabte en Pau i jo vam llogar un cotxe i els anàvem seguint, vam anar a la costa de llevant, a Porto Colom i a unes cales amb sorra blanca (com les del Carib) del Parc natural de Mondragó (foto de sota).



Diumenge a Valldemosa, poble molt turístic per la cartoixa d'en Chopin i a la tarda cap a Orient, un poble perdut a la serra de Tramuntana, que s'hi arriba desprès d'uns quants km de curves, em va encantar.

La nota negativa del viatge va passar dilluns, en Pau i jo anàvem cap al Cap de Formentor, al sortir de Soller, en una curva molt pronunciada vaig perdre el control del cotxe. Havia començat a ploure, i les rodes no es van agafar prou bé a la carretera. M'han dit que es diu "aquaplanning", i és molt freqüent quan comença a ploure. Vam anar a xocar contra una paret de pendra, de la muntanya. Nosaltres no ens vam fer mal, en Pau el cop a l'esquena. La part de davant del cotxe va quedar aixafada. Sort que ja ho paga l'assegurança.

I dimarts Palma de Mallorca, una ciutat molt agradable.

M'imaginava Mallorca més poblat, més construït, i no, les zones per on vam anar són verges.

Sempre m'ha agradat el mallorquí, com a dialecte. A Soller em costava més entendre'ls, per exemple en el moment de l'accident,la nota còmica va ser una dona que ens va ajudar, jo la sentia que em cridava "loca, loca". I em deia "atlota, atlota, que vol dir noia".

Va bé desconectar uns dies!!!!

SSIL de MIFAS

Feia 14 anys que treballava com a orientadora laboral al SSIL (Servei de Suport a la Integració Laboral) de MIFAS. Aquest servei funcionava des del novembre del 1994. Fins a finals del 2008 va estar subvencionat per l'actual Departament d'Acció i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, aquesta subvenció s'anava renovant automàticament any rera any. A principi del 2009 els SSILs van passar a ser competència del Departament de Treball, cosa lògica.

Doncs l'octubre passat aquest departament va deixar de subvencionar aquest servei. És una altra retallada econòmica de la Generalitat? Deixen de pagar-nos quan més necessiten els usuaris la nostra ajuda per a la recerca de feina? Hem de deixar d'ajudar a més de 450 persones amb discapacitat física que comptaven amb nosaltres en el procès d'incorporació al món laboral? I més en plena crisi, quan encara és més díficil trobar feina...


Aquesta foto que ve a continuació és per a posar-hi una mica d'humor a tot plegat.



Teòricament aquest primer trimestre el Departament de Treball traurà una nova convocatòria d'algun programa d'inserció laboral. Però ens hem de mentalitzar que desprès de tant temps els SSILs de Catalunya han desaparegut i això costa, almenys a mi, que portava tant temps en aquesta tasca que tant m'ha omplert.

Espero tornar- hi molt aviat!!!

DIUMENGE A VIC

Diumenge vaig anar a Vic amb 30 minuts, des d'Olot, passant pels túnels de Bracons. Era la primera vegada que els travessava des que es van inagurar. En Pau en va comptar deu, dos dels quals són molt llargs. Vaig experimentar sentiments contradictoris, d'una banda decepció per la gran destrossa de la magnífica Vall d'en Bas, i per l'altra alegria per estar tan ben conectats amb Osona i voltants.

Vam anar directament a la plaça major , a on en un racó feien un campionat de bitlles: hi havia uns 12 jugadors, cadascun entre dos línees marcades a terra amb guix i amb una bitlla petita havien de fer caure 6 bitlles grans de fusta situades al final. Cada 3 o 4 jugades s'anaven canviant les persones d'un mateix equip. Vaig seguir molt el joc d'una família de tres fills i els pares.

Com que feia molt fred per estar drets i parats durant molta estona, vam anar a voltar pels carrerons de la ciutat. Vam entrar a la Catedral, sempre m'ha agradat anar a veure temples religiosos per l'art i pel silenci i la tranquil.litat que s'hi respira. No sóc practicant de cap religió.

Vam passar per davant del temple romà a on hi havia cua per anar a votar sí o no a la independència de Catalunya.

Em va encantar l'arbre dels desitjos, a la plaça del pes. Una gran olivera a on hi ha tot de paperets penjats amb els desitjos escrits de la gent. Com que sóc xafardera i m'agraden aquestes coses, em vaig passar una bona estona llegint-los. La majoria demanaven "salut, felicitat, pau, feina....... ", alguns demanen que el Barça guanyi títols i una noia demana "casar-se amb en Christiano Ronaldo.

Vam acabar el matí a la plaça veient titelles.

M'agrada Vic!!!

CELDA 211

He anat als cinemes Olot a veure CELDA 211, pel.lícula espanyola totalment recomanable, un thriller intens i violent. És una història verídica, un drama de presó que et fa mantenir tens quasi dos hores.

Bon repartiment d'actors i un paperàs d'en Luis Tosar, el qual recrea un personatge memorable: violent i dur, però alhora aflora el seu costat humà. Genial interpretació mereixedora de premis: Goya, gobus d'or (del qual ja és precandidata)...




No havia sentit mai a parlar del seu director, Daniel Monzón ni de l'altre protagonista Alberto Amman, tot un descobriment.

Avui encara penso amb la pel.lícula, cosa que vol dir que no m'ha deixat indiferent.

M'agrada molt el cinema espanyol, i en aquests moments tinc el cap anar a veure EL BAILE DE LA VICTORIA de Fernando Trueba, que m'han recomananat molt.

No us la perdeu, no us decebrà. Gaudireu i també patireu amb una bona pel.lícula!!!

LA MEVA MARE

A la meva mare li puc aplicar tots els adjectius positius que hi ha en els nostres diccionaris: és una persona positiva, optimista, lluitadora, forta, valenta, pacient, comprensiva, treballadora, preocupada pels seus...
Suposo que per a tots la nostre mare és algú molt especial, i quan una es converteix amb mare, encara la valora més i l'estima més.
Tots els adjectius que li he posat, encara s'accentuen més si tenim en compte la seva història mèdica i com l'ha superada i l'està superant...
Al 1992 li van diagnosticar el primer cancer de pit, desprès de l'extirpació d'aquest, no li van fer ni radioteràpia ni quimioteràpia, i potser la no aplicació d'aquests tractaments va ser la cause dels següents futurs càncers.
Al 2002 alguna cèl.lula cancerígena va escapar-se cap al fetge, del qual li van extirpar 2 parts, una de la dreta i l'altra de l'esquerra. Aquí sí que ho va passava malament desprès de la quimioteràpia.
Al 2006 desprès de diverents proves: Tac, biopsia, mamografia... li diagnostiquen càncer a la mama esquerra. Li tornen a fer el tractament de ràdio i químio. I ho torna a passar malament.
A l'abril d'aquest mateix any li troben 2 nòduls al costat dret del tòrax, els quals van treure amb una operació. Desprès de 28 de ràdioteràpia, ens els anàlisis es va veure que els marcadors del càncer havien augmentat. Tots plegats vam quedar ben decebuts.
El PET va mostrar que a la part externa dels budells hi havia molts nòduls cancerígens.
Ara torna a fer quimioteràpia, un autèntic verí pel cos.

Jo sempre he cregut que gràcies a la seva gran capacitat psicòlogica de tirar endavant, ha fet que vencés totes aquestes malalties.

Endavant mama!!!