NIT DE SANT JOAN A CADAQUÉS

M'agrada molt la nit de Sant Joan, m'agrada perquè comença l'estiu, perquè al vespre surts a veure les fogueres i a sentir els petards (em fan una mica de por), fa bona temperatura, hi ha molta gent al carrer, normalment hi ha música i tot pren un aire festiu. Fa 3 anys que ens trobem una petita colla d'amics, i anem a alguna població de la costa brava. Dimarts passat vam anar a Cadaqués a casa d'en Quim. Aquesta vegada amb nens i tot.







Recordo quan era petita i estava a LLançà, anàvem a buscar caixes, cartrons, pals i tot el que ens donaven per fer la foguera. Ara la fan a la platja, però en aquells anys es feia al final de l'espigó, que ja fa molts anys que no hi és. A Cadaqués la fan a la platja davant del "casino".



Nit de Sant Joan i Cadaquès és una bona combinació. Cadaqués em dóna molt bon rotllo, per a mi és la població més maca de Catalunya. I si també vas cap al Cap de Creus segur que acabes el dia amb molta energia positiva.

No sé, potser sóc noia de tradicions, però m'agrada el sant Joan, la nit més curta i màgica de l'any.

EL SARI VERMELL

Acabo de llegir EL SARI VERMELL, recomanat per la meva mare, a ella li va agradar molt, a mi també. He llegit alguns llibres d’en Javier Moro i cap m’ha decebut. És un bon escriptor i escriu d’una manera senzilla i entenedora, cosa que agraeixo, ja que llegeixo poc abans d’adormir-me, i per tant en aquest moment necessito llibres no gaire complicats.








Tot el relacionat amb l’Índia m’interessa, el trobo un país apassionant i molt complex, que deu ser molt dificil de governar, ja que més que un país, per mi és un subcontinent.

En aquest llibre Moro relata la gran saga familiar dels NERHU- GHANDI. He admirat molt el personatge d’Indira Ghandi, tot l’esforç que va fer per tirar endavant a un país amb més de mil milions d’habitants. Una persona molt lluitadora amb molts valors. Valors que trobo a faltar en aquesta societat en que vivim.

L’eix de la novel.la és la història de Sonia Maino, una noia italiana que s’enamora de Rajiv Ghandi, fill de Indira. Va tenir molta facilitat per introduir-se en la vida de la Índia. Desprès de la mort del seu marit, s’introdueix en la politica, malgrat que ella no volia.

La setmana passada em va fer gràcia veure-la a la tele, no vaig seguir bé la notícia, només em va quedar clar que ella i el seu fill Rahul continuen en la vida política d’aquest gran país.


Els que us agraden les grans novel.les i a més us interessa l'Índia, us animo a llegir-la!!!

CAMINANT PEL COSTAT DEL MAR

Quan vaig a LLançà m’agrada anar caminant fins a la platja de Garbet, seguint el camí de ronda. Diumenge al matí vaig sortir de la platja del Port de LLançà, a on ja està marcada la GR. Em vaig dirigir a la picina natural, un tros de mar envoltat de roques, i així vaig seguint fins la platja de Grifeu, una de les poques platges de sorra que té la zona i que sempre està plena de gent.

Deprès camines un tros petit de carretera que et porta a la zona del Cap Ras, que a mi m’encanta perquè és molt verge. LLavors puges pendent amunt i veus un paisatge molt rocós, espectacular..... continues fins a la platja de les Assutzenes i a la platja del Borró (nudista), a on no hi havia encara ningú. I l'última etapa d'1.5 km per arribar a la platja de Garbet.

Aquesta foto és agafada des de dalt de la platja de les Assutzenes. Aquesta barraca sempre m'ha agradat. Al fons Garbet, una platja gran, tranquil.la i plena de pedres.

Caminant pel costat del mar, només em venien pensaments positius. Si t'agrada caminar, i ho fas envoltat de la natura, és una molt bona teràpia.

REMEMBER

Divendres passat vaig anar a sopar amb els meus companys de l’escola, amb ells vaig compartir els 8 cursos d’EGB, de primer a vuitè. Vam acabar aquest útim curs fa 26 anys, i ens trobem cada any un divendres del maig a l’emblemàtic bar Sport d’Olot per desprès anar a un resturant a fer un bon sopar i una llarga sobretaula. I potser som la meitat que acabem la nit en un pub del centre.

Vam anar al Petit Plançó, una escola catalanista en aquella época, que tenia un projecte d’educació innovador que altres escoles no tenien. Nosaltres estem molt orgullosos de la nostra escola, i aquest orgull no l’amaguem i el manifestem sempre que podem. Aquest any estem tots convidats a celebrar el 40 anys de la institució, el próxim dia 13 de juny. Segurament hi aniré i tinc ganes de mostrar-li al meu fill: pujarem a les aules, li explicaré que havia passat per totes elles. Ho veuré tot molt petit. I per uns moments tornaré a la meva infància.


Espero que aquests sopars els continuem fent sempre, així vas veient, encara que sigui una vegada l’any, els teus companys d’escola que t’expliquen com els va la vida i els tornes a sentir una mica aprop.
Divendres ens van portar el pastís amb la foto que teniu a dalt tothom va quedar ben alucinat. A mi em va costar molt trobar-me, estic mig amagada. Durant els 8 anys vam ser la classe dels esquirols, nom que vam triar a primer de bàsica.

CRISI I TREBALL

Fa poc menys de 15 anys que treballo com a orientadora laboral al SSIL ( Servei de Suport a la Integració Laboral) de MIFAS, l'objectiu del qual és la inserció laboral de les persones amb discapacitat física.

En la meva vida professional a MIFAS mai havia vist cap crisi com aquesta. Des de l'últim trimestre del 2008 està augmentant el nombre de nous inscrits ( el triple que fa un any), i disminuint el nombre d'ofertes. La majoria dels demandants tenen urgència econòmica (hipoteca, responsabilitats familiars... ) i vénen amb una exigència que és comprensible, i tu et sents impotent i moltes vegades no saps què dir-los.

Cada inserció és un repte per a nosaltres, com també ho és mantenir lloc de treball. Des de princip d'any hem inserit 4 persones que l'empresa ha hagut d'acomiadar, degut a que no pot pagar el seu sou perquè els clients no paguen les factures i els bancs tampoc adelanten.

Aquest any serveis socials ha triplicat el nombre de PIRMIs. Els afectats van a serveis socials a demanar menjar. I tots tenim coneixement de la gran quantitat de persones que esperen el tancament dels supermercats per recollir els productes caducats que cada dia llancen als contenidors.

Es parla del síndrome depressiu com un efecte colateral de la crisi, no hem de subestimar les conseqüències psicològiques d'aquesta. No serà una sorpresa veure més casos d'estrés, suicidis i desordres mentals.

Psicòlegs i psiquiatres parlen d'"indefensió", és el moment en el qual un individu es veu desbordat, quan es té la sensació que per molt que un faci, per molt que s'esforci, no aconseguirà canviar res del que té al voltant. Sol aparèixer quan es trenca un equilibri estable, quan per exemple canvia el context sòcio econòmic. LLavors si les nostres eines mentals queden bloquejades per aquesta transformació, podríem patir una depressió. Aquesta no es tracta de la depressió en sentit estricte, sinó, més d'un transtorn d'adaptació, una resposta psicològica de tristesa, pessimisme i ansietat davant una situació estressant.

Així podem veure que són molt freqüents els símptomes d'ansietat, estrés, indefensió i pànic al futur.

Actualment les farmàcies són les que menys viuen aquesta crisi, estan venent molts més psicofàrmacs.

Espero que aquesta crisi no duri gaire més!!!!

ESCAPADA A LISBOA

Aquests dies de setmana santa hem anat a Lisboa, una ciutat que m'ha sorprès gratament: l'he trobada agradable, romàntica, fotogènica, una ciutat amb molta harmonia, a on la modernitat no desentona amb l'estètica de la ciutat, sobretot en els dos barris, Barrio Alto i Alfama, els quals es tornen més bells amb el pas del temps. Els grafits, la roba estesa, les gàbies d'ocells, els tramvies antics , així com la combinació de façanes enrajolades amb tons de tots colors, donen molt carisma a la ciutat.



El pont 25 d'abril, el qual ja vaig veure des de l'avió, és un espectacular pont penjant de 2,3 km de longitud, sobre el riu Tejo que fa pensar en el Golden Gate de Sant Francisco. Al sud del pont hi ha la figura del Crist rei, rèplica de la imatge de la de Rio de Janeiro a Brasil.



Crec que a Lisboa li faria falta viure més de cara al gran riu Tejo. Malgrat els molts miradors amb vistes al riu, he trobat a faltar camins per passejar al seu costat, més zones verdes... com tenen altres ciutats europees. No sé, potser no vam saber trobar aquests espais. Des de la Praça del Comercio es podria admirar el riu, però aquesta ja fa temps que està en obres i unes tanques no et deixen accedir a la zona fluvial.



A Coïmbra sí que vam passejar pel costat del riu Mondego, allà sí que hi ha zones enjardinades. Vam anar a veure la Universitat, una de les més grans d'Europa, segons un habitant de la ciutat.



A Cintra vam pujar al castell dels moros, una caminada molt recomanable, per tothom qui vulgui visitar aquest poble tant turístic.



Vam gaudir moltíssim amb la gastronomia portuguesa, sobretot amb el" Bacalhau à Brás", bacallà amb ou i patates fregides, tot trinxat ben petit, menjant-lo acompanyat d'un vi blanc, estaves a la glòria.



Ara ve la nota negativa del viatge: quan encara no portàvem ni tres hores a Lisboa em van robar la cartera de dins la motxilla que duia penjada a l'esquena. Els carteristes es van quedar tots els diners que hi duia, desprès van tirar la cartera amb tots els documents. Al vespre la policia em va trucar dient que havien l'havien recuperada. Quina sort!!!! Quan vam anar a la comissaria a fer la denúncia, hi havia unes 6 o 7 famílies de turistes fent la mateixa denúncia, i és que de carteristes n'hi ha a per tot arreu!!!



Allà vaig llegir el llibre d'Antonio Tabucchi "Afirma Pereira", que té lloc a Lisboa, és molt recomanable!!!!!

GRAN TORINO

Seguint el consell d'un amic, que em va dir "vés a veure-la, que a tu segur que t'agradarà", divendres vaig anar al cinema a veure GRAN TORINO. L'última pel.lícula d'en Clint Eastwood, en la qual fa d'actor i director.



Eastwood porta molts anys en el món del cinema, la majoria de les seves pel.lícules, principalment les primeres eren de les anomenades spaguetti western, a on feia de tipus dur i sense pietat.

Em va començar a sorpendre , quan va protagonitzar junt amb Meryl Streep, ELS PONTS DE MADISON COUNTRY. Em va canviar totalment la totalment la seva imatge. Aquí era un home tendre, romàntic, humà...

I és que darrera la façana dura de l'actor i director, s'amaga un humanisme que transmet a les seves últimes pel.lícules, transmet uns valors com pocs ho saben fer. Ho podem comprovar a MYSTIC RIVER o MILLION DOLAR BABY.

Us animo anar a veure GRAN TORINO. Només diré que tracta el tema de la immigració, del contacte entre cultures, i sobretot de sentiments. Fins i tot als més sensibles potser que se us humitegin els ulls en algun moment.