PROSTITUCIÓ

Ahir vaig dinar en una terrassa davant del mar a Blanes, anava sola. A la taula del costat, massa propera a mi pel meu gust, hi havia tres homes i una dona que parlaven del seu negoci, no em va quedar massa clar si tenien un club d'alterne o una discoteca. En qualsevol cas la conversa girava entorn de prostitutes, alcohol, baralles en el local... un dels tres em va semblar que era el guarda de seguretat, un altre em va semblar el jefe, el tipus dur, el de més sang freda...


Sempre m'ha interessat i alhora m'ha impressionat amb cert respecte ,tot aquest món, me l'he mirat de lluny, i amb un cert "morbo" per saber. M'ho vaig passar bé escoltant la conversa d'aquesta gent, i segur que ells es van donar compte que jo els escoltava. Quan no menjava feia veure que llegia "l'atípic". Molts pensareu que sóc molt maleducada per escoltar les converses d'altres, ho faig ben poques vegades, però en aquest cas em produïa molta curiositat.


Em va venir a la ment dos llibres: un és el que en aquests moments estic a punt d'acabar: "la noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina", el segon de la sèrie MILLENIUM, de l'Stig Larson. Personalment m'ha agradat més aquest que el primer. Parla sobre aquest món, el del tràfic del sexe, món que mou milions de diners. Els de la taula del costat també en deuen tenir molts de diners: la noia va comentar que cada dia menjaven marisc i ja n'estava una mica cansada.


I l' altre és el del periodista d'investigació, Antonio Salas, "l'any que vaig traficar amb dones", a on l'autor en persona es va posar en tot aquest món per investigar, una novel.la dura en que hi ha moment que se't posen els pèls de punta.

Sempre he pensat que sort que existeix la prostitució, sinó segur que hi hauria moltes més violacions, però també crec que aquesta s'hauria de legalitzar, com a Holanda.

CAMINADA PEL CAP DE CREUS

Dissabte, desprès de la diada de Catalunya, vam anar a caminar amb la intenció de fer una excursió d'hora i mitja fins a la cala Tavallera, a on pendríem el sol i ens banyaríem.

Vam deixar el cotxe en un costat de la carretera que puja fins el far del Cap de Creus i vam començar a caminar seguint el GR11 En cap lloc vam trobar una indicació al desviament cap a la platja, sabíem que teníem la cala a sota, però no trobàvem el camí que ens hi havia de portar. Ens vam aventurar seguint el riu completament sec que hi anava a parar, però vam recular, perquè moltes punxes i bardisses estaven maltractant el nostre cos i amb les dificultats físiques que una té no està per anar enmig de la selva.

Total que vam estar caminant unes 4 hores per arribar a la idílica cala, quan vam arribar ens vam banyar i va ser tot un plaer, vam estar més d'una hora descansant i desprès vam tornar pel camí correcte tardant la meitat del temps.






Aquesta setmana llegint per internet m'he assabentat que el propietari d'una casa va desviar la GR11 perquè la gent no accedís a la casa, és una llàstima. Sí que vaig constatar que la majoria de les persones que estaven a la cala havien vingut per mar.

A la foto hi ha en Pau que té 5 anys que no hi vol sortir. Va aguantar la caminada sense queixar-se, i fins i tot hi havia trams que corria.

VACANCES A SUISSA

Aquestes vacances les hem passat a Suïssa, concretament a la regió d'Interlaken, una vall verdíssima envoltada de llacs, amb caudalosos rius, poblets amb fonts d'aigua fresca, amb gran nombre de camins accessibles per a tothom, cases de fusta amb balcons molt florits... i tot dominat pels majestuosos alps.

A la foto es pot veure els tres pics nevats que veiem cada dia : Eiger, Mönch i Jungfrau.

Et pots desplaçar amb tren, feniculars, telecabines... i gaudir d'un magnífic paisatge, sobretot si el dia és clar.

Un país que viu immers en la natura, i també en l'esport. Em va donar la sensació que els seus habitants el practiquen des d'una edat ben primerenca fins a una edat ben avançada: córrer, caminar, anar amb bicicleta, nedar...

A Suïssa tot està net, ordenat i preparat. Hi he flairat diciplina i certa rigídesa, cosa que no m'ha acabat de convèncer, en el sentit que als seus habitants els costa emetre un somriure, i si hi ha alguna cosa que no els agrada, fins i tot et llancen una mirada despectiva.

Posaré un exemple: viatjàvem 5 adults i 5 nens, 2 dels quals tenen poc mes d'un any, imagineu-vos el "merder" que fèiem quan entravem en un tren, doncs la majoria de vegades tenies la sensació que molestàvem molt als passatgers i la majoria ens miraven malament.

Vam visitar molts pobles, algunes ciutats com Berna (capital tranquil.la, discreta ) Lucerna i Zurich ( més capital que Berna ). Vam pujar a 2 pics, el FIRST i el JUNGFRAU. Des del FIRST vam baixar caminant. En el JUNGFRAU ( poc més de 4000m) em vaig passar la meitat del temps marejada. Quasi cada dia al capvespre ens banyàvem en diferents llacs, amb una aigua fredíssima, que t'esborrava el cansament acumulat durant el dia: viatjar amb nens és més cansat.

M'ha encantat aquest país, és idoni per anar-hi amb nens. Crec que té una qualitat de vida superior a la nostra, pero els falta una mica d'alegria.

LA VALL DE NÚRIA

Diumenge vam anar a la Vall de Núria, vam agafar el cremallera des de la primera estació de Ribes de Freser, la que s’anomena Enllaç. Vaig trobar que el bitllet és molt car, una mica més de 20E per anar i tornar. És l’opció que tens de transport, l’altra és pujar-hi caminant. Però com que anàvem amb nens de 1 a 5 anys, aquesta última opció va quedar descartada ràpidament. Es veu que cada tren porta el nom d’una muntanya, em vaig fixar que el nostre cremallera de baixada s’anomena Balandrau.

Quan arribes al santuari, pots gaudir d’un paisatge increïbe i et vénen ganes d’anar a caminar fins al Puigmal o qualsevol altre pic.

No havia estat a Núria des que feia 8º de bàsica, o sigui que tindria uns 14 anys. Ho vaig trobar molt diferent. Recordo que vam dormir en un refugi a on hi havia lliteres. Diumenge el buscava i no el trobava, en el seu lloc hi havia una petita hípica amb cavalls i ponys pels turistes. Amb els de l’escola sí que vam pujar al Puigmal, i recordo que em va costar molt la baixada.

A la tarda vam pujar amb telefèric fins l’alberg el PIC DE L’ÀLIGA. Em van fer venir ganes d’estar-m’hi un parell de dies més dormint allà. Desprès uns quants vam baixar caminant.

Trobo a faltar anar a caminar a la muntanya, abans de tenir en Pau hi anava molt. Havia pujat molts pics de La Garrotxa i algun dels Pirineus. Per a mi, sempre ha sigut un repte pujar a una muntanya, ja que per la meva discapacitat física tinc dificultats per mantenir l’equilibri en terrenys inestables. Però sempre que hi arribava deia “ja he fet el cim” i em sentia contenta.

NIT DE SANT JOAN A CADAQUÉS

M'agrada molt la nit de Sant Joan, m'agrada perquè comença l'estiu, perquè al vespre surts a veure les fogueres i a sentir els petards (em fan una mica de por), fa bona temperatura, hi ha molta gent al carrer, normalment hi ha música i tot pren un aire festiu. Fa 3 anys que ens trobem una petita colla d'amics, i anem a alguna població de la costa brava. Dimarts passat vam anar a Cadaqués a casa d'en Quim. Aquesta vegada amb nens i tot.







Recordo quan era petita i estava a LLançà, anàvem a buscar caixes, cartrons, pals i tot el que ens donaven per fer la foguera. Ara la fan a la platja, però en aquells anys es feia al final de l'espigó, que ja fa molts anys que no hi és. A Cadaqués la fan a la platja davant del "casino".



Nit de Sant Joan i Cadaquès és una bona combinació. Cadaqués em dóna molt bon rotllo, per a mi és la població més maca de Catalunya. I si també vas cap al Cap de Creus segur que acabes el dia amb molta energia positiva.

No sé, potser sóc noia de tradicions, però m'agrada el sant Joan, la nit més curta i màgica de l'any.

EL SARI VERMELL

Acabo de llegir EL SARI VERMELL, recomanat per la meva mare, a ella li va agradar molt, a mi també. He llegit alguns llibres d’en Javier Moro i cap m’ha decebut. És un bon escriptor i escriu d’una manera senzilla i entenedora, cosa que agraeixo, ja que llegeixo poc abans d’adormir-me, i per tant en aquest moment necessito llibres no gaire complicats.








Tot el relacionat amb l’Índia m’interessa, el trobo un país apassionant i molt complex, que deu ser molt dificil de governar, ja que més que un país, per mi és un subcontinent.

En aquest llibre Moro relata la gran saga familiar dels NERHU- GHANDI. He admirat molt el personatge d’Indira Ghandi, tot l’esforç que va fer per tirar endavant a un país amb més de mil milions d’habitants. Una persona molt lluitadora amb molts valors. Valors que trobo a faltar en aquesta societat en que vivim.

L’eix de la novel.la és la història de Sonia Maino, una noia italiana que s’enamora de Rajiv Ghandi, fill de Indira. Va tenir molta facilitat per introduir-se en la vida de la Índia. Desprès de la mort del seu marit, s’introdueix en la politica, malgrat que ella no volia.

La setmana passada em va fer gràcia veure-la a la tele, no vaig seguir bé la notícia, només em va quedar clar que ella i el seu fill Rahul continuen en la vida política d’aquest gran país.


Els que us agraden les grans novel.les i a més us interessa l'Índia, us animo a llegir-la!!!

CAMINANT PEL COSTAT DEL MAR

Quan vaig a LLançà m’agrada anar caminant fins a la platja de Garbet, seguint el camí de ronda. Diumenge al matí vaig sortir de la platja del Port de LLançà, a on ja està marcada la GR. Em vaig dirigir a la picina natural, un tros de mar envoltat de roques, i així vaig seguint fins la platja de Grifeu, una de les poques platges de sorra que té la zona i que sempre està plena de gent.

Deprès camines un tros petit de carretera que et porta a la zona del Cap Ras, que a mi m’encanta perquè és molt verge. LLavors puges pendent amunt i veus un paisatge molt rocós, espectacular..... continues fins a la platja de les Assutzenes i a la platja del Borró (nudista), a on no hi havia encara ningú. I l'última etapa d'1.5 km per arribar a la platja de Garbet.

Aquesta foto és agafada des de dalt de la platja de les Assutzenes. Aquesta barraca sempre m'ha agradat. Al fons Garbet, una platja gran, tranquil.la i plena de pedres.

Caminant pel costat del mar, només em venien pensaments positius. Si t'agrada caminar, i ho fas envoltat de la natura, és una molt bona teràpia.