CRISI I TREBALL

Fa poc menys de 15 anys que treballo com a orientadora laboral al SSIL ( Servei de Suport a la Integració Laboral) de MIFAS, l'objectiu del qual és la inserció laboral de les persones amb discapacitat física.

En la meva vida professional a MIFAS mai havia vist cap crisi com aquesta. Des de l'últim trimestre del 2008 està augmentant el nombre de nous inscrits ( el triple que fa un any), i disminuint el nombre d'ofertes. La majoria dels demandants tenen urgència econòmica (hipoteca, responsabilitats familiars... ) i vénen amb una exigència que és comprensible, i tu et sents impotent i moltes vegades no saps què dir-los.

Cada inserció és un repte per a nosaltres, com també ho és mantenir lloc de treball. Des de princip d'any hem inserit 4 persones que l'empresa ha hagut d'acomiadar, degut a que no pot pagar el seu sou perquè els clients no paguen les factures i els bancs tampoc adelanten.

Aquest any serveis socials ha triplicat el nombre de PIRMIs. Els afectats van a serveis socials a demanar menjar. I tots tenim coneixement de la gran quantitat de persones que esperen el tancament dels supermercats per recollir els productes caducats que cada dia llancen als contenidors.

Es parla del síndrome depressiu com un efecte colateral de la crisi, no hem de subestimar les conseqüències psicològiques d'aquesta. No serà una sorpresa veure més casos d'estrés, suicidis i desordres mentals.

Psicòlegs i psiquiatres parlen d'"indefensió", és el moment en el qual un individu es veu desbordat, quan es té la sensació que per molt que un faci, per molt que s'esforci, no aconseguirà canviar res del que té al voltant. Sol aparèixer quan es trenca un equilibri estable, quan per exemple canvia el context sòcio econòmic. LLavors si les nostres eines mentals queden bloquejades per aquesta transformació, podríem patir una depressió. Aquesta no es tracta de la depressió en sentit estricte, sinó, més d'un transtorn d'adaptació, una resposta psicològica de tristesa, pessimisme i ansietat davant una situació estressant.

Així podem veure que són molt freqüents els símptomes d'ansietat, estrés, indefensió i pànic al futur.

Actualment les farmàcies són les que menys viuen aquesta crisi, estan venent molts més psicofàrmacs.

Espero que aquesta crisi no duri gaire més!!!!

ESCAPADA A LISBOA

Aquests dies de setmana santa hem anat a Lisboa, una ciutat que m'ha sorprès gratament: l'he trobada agradable, romàntica, fotogènica, una ciutat amb molta harmonia, a on la modernitat no desentona amb l'estètica de la ciutat, sobretot en els dos barris, Barrio Alto i Alfama, els quals es tornen més bells amb el pas del temps. Els grafits, la roba estesa, les gàbies d'ocells, els tramvies antics , així com la combinació de façanes enrajolades amb tons de tots colors, donen molt carisma a la ciutat.



El pont 25 d'abril, el qual ja vaig veure des de l'avió, és un espectacular pont penjant de 2,3 km de longitud, sobre el riu Tejo que fa pensar en el Golden Gate de Sant Francisco. Al sud del pont hi ha la figura del Crist rei, rèplica de la imatge de la de Rio de Janeiro a Brasil.



Crec que a Lisboa li faria falta viure més de cara al gran riu Tejo. Malgrat els molts miradors amb vistes al riu, he trobat a faltar camins per passejar al seu costat, més zones verdes... com tenen altres ciutats europees. No sé, potser no vam saber trobar aquests espais. Des de la Praça del Comercio es podria admirar el riu, però aquesta ja fa temps que està en obres i unes tanques no et deixen accedir a la zona fluvial.



A Coïmbra sí que vam passejar pel costat del riu Mondego, allà sí que hi ha zones enjardinades. Vam anar a veure la Universitat, una de les més grans d'Europa, segons un habitant de la ciutat.



A Cintra vam pujar al castell dels moros, una caminada molt recomanable, per tothom qui vulgui visitar aquest poble tant turístic.



Vam gaudir moltíssim amb la gastronomia portuguesa, sobretot amb el" Bacalhau à Brás", bacallà amb ou i patates fregides, tot trinxat ben petit, menjant-lo acompanyat d'un vi blanc, estaves a la glòria.



Ara ve la nota negativa del viatge: quan encara no portàvem ni tres hores a Lisboa em van robar la cartera de dins la motxilla que duia penjada a l'esquena. Els carteristes es van quedar tots els diners que hi duia, desprès van tirar la cartera amb tots els documents. Al vespre la policia em va trucar dient que havien l'havien recuperada. Quina sort!!!! Quan vam anar a la comissaria a fer la denúncia, hi havia unes 6 o 7 famílies de turistes fent la mateixa denúncia, i és que de carteristes n'hi ha a per tot arreu!!!



Allà vaig llegir el llibre d'Antonio Tabucchi "Afirma Pereira", que té lloc a Lisboa, és molt recomanable!!!!!

GRAN TORINO

Seguint el consell d'un amic, que em va dir "vés a veure-la, que a tu segur que t'agradarà", divendres vaig anar al cinema a veure GRAN TORINO. L'última pel.lícula d'en Clint Eastwood, en la qual fa d'actor i director.



Eastwood porta molts anys en el món del cinema, la majoria de les seves pel.lícules, principalment les primeres eren de les anomenades spaguetti western, a on feia de tipus dur i sense pietat.

Em va començar a sorpendre , quan va protagonitzar junt amb Meryl Streep, ELS PONTS DE MADISON COUNTRY. Em va canviar totalment la totalment la seva imatge. Aquí era un home tendre, romàntic, humà...

I és que darrera la façana dura de l'actor i director, s'amaga un humanisme que transmet a les seves últimes pel.lícules, transmet uns valors com pocs ho saben fer. Ho podem comprovar a MYSTIC RIVER o MILLION DOLAR BABY.

Us animo anar a veure GRAN TORINO. Només diré que tracta el tema de la immigració, del contacte entre cultures, i sobretot de sentiments. Fins i tot als més sensibles potser que se us humitegin els ulls en algun moment.

SORTIDA ALS AIGUAMOLLS DE L'EMPORDÀ

Diumenge passat un grup de pares i nens de P4 de l'escola de Domeny de Girona vam anar als aiguamolls de l'Empordà, a Sant Pere Pescador. Hi havien uns 20 nens de 4 i 5 anys. Imagineu-vos la cridòria que hi havia pels camins de la ruta 1 i 2 del parc natural. La majoria corrent i cridant, estaven ben esverats. I de retruc també devien esverar als ocells, dic això perquè en vaig veure pocs, algú va dir "avui els ocells emigraran al seu país". I com expliques als nostres fills que han de fer silenci, tal com diu un rètol a l'inici del camí?

Vam arribar fins a unes torres, pujant les típiques escales de cargol, amb la particularitat que a cada graó hi havia dibuixada la petjada d'un ocell amb el seu nom escrit. Un cop a dalt podies gaudir de la vista de la badia de Roses en un dia clar i assolellat, amb una mica de vent, aquest no pot faltar a les comarca de l'Empordà.

Més tard vam anar fins la platja, a on els nens es van descalçar, es van arremangar els pantalons i van posar els peus al mar, ben emocionats.

Altra vegada tornant pels camins del parc li vaig preguntar a en Pau què vol dir "aiguamoll" i em va respondre alguna cosa com "mullar l'aigua".

En alguns moments, pensava que algun nen cauria en aquelles aigües verdes i fangoses. Però, per sort no va passar res, i vam acabar la tarda molt bé i sense cap incident. Tots ben cansats i contents

SUQUET A LLANÇÀ

Des de ben petita, sempre he passat els estius al Port de LLançà. El metge va recomanar als meus pares que per la meva discapacitat física, m'anirien bé banys de sol i aigua. I des de llavors que hi hem anat sempre. Fins i tot la meva mare hi va tenir una botiga d'esports durant uns 30 anys, que l'obria de setmana santa al setembre.

LLançà és una població molt tranquil.la, fins i tot a l'estiu. Mai hi ha hagut una massificació de persones. He de dir que jo m´hi he arribat a aburrir quan hi he passat llargues temporades. Els meus pares tenen el pis davant del mar i la veritat és un plaer mirar-lo, a qualsevol hora del dia.

Recordo una vegada que va venir un amic slovac a passar-hi una setmana, estàvem asseguts a la terrassa i em va dir "is it the paradise". El meu amic no havia vist gaire vegades el mar.

Fa uns 8 anys, més o menys, per aquestes dates, amb la colla d'amics, anem a LLançà a menjar suquet. La Montse és la cuinera oficial, i els altres l'anem ajudant amb tot el que podem: pelar patates, fer la picada...

Dissabte passat ens vam menjar un suquet boníssim: rap, lluç, escòrpora i patates, acompanyat d'un bon vi blanc.

Fer aquest àpat acompanyat dels teus amics, amb els quals hi tens molta confiança i davant dels quals no et fa vergonya res, va ser tot un plaer i espero que ho puguem anar repetint cada any. LLàstima que ara s'em tanquen els ulls ben aviat i no aguanto les sobretaules de sopar fins tard, què hi farem?

¿ Y me llamas a mi "de color"?

Anónimo africano:

Cuando nazco, soy negro
Cuando crezco, soy negro
Cuando tomo el sol, soy negro
Cuando me asusto, soy negro
Cuando tengo frío, soy negro
Cuando enfermo, soy negro
Y cuando muera, seguiré negro

En cambio tú, amigo
Cuando naces, eres rosa
Cuando creces, blanco
Cuando tomas el sol, te pones rojo
Cuando tienes frío, azul
Cuando te asustas, amarillo
Cuando enfermas, estás verde
Y cuando mueras, te pondrás gris

¿Y me llamas a mi "de color"?

RECORDANT L'INDIA

Ahir vaig anar al cinema a veure SLUMDONG MILLIONAIRE, la pel.lícula guanyadora de vuit oscars a la passada edició dels premis de la Acadèmia de Hollywood. Em va agradar força.

La pel.lícula em va fer reviure el meu viatge a l'India a l'any 1996. Va ser el primer fora del nostre continent. Era el meu somni: jo volia anar a l'India. Potser és el país que m´ha impressionat més: la misèria que hi vaig veure, em sembla que no la he vista enlloc més.

Recordo que al primer lloc a on vam anar només d'arribar a Delhi va ser un carrer ple de persones mutilades i amb la lepra. No recordo que vaig sentir, però segur que res positiu.

Les ciutats són molt caòtiques, superpoblades de persones, cotxes, rickshaws, vaques... els carrers no fan una olor agradable.

Els nens de la pel.lícula van a guanyar-se unes rúpies al TAJ MAHAL, aquest és increible, vaig estar unes 3 hores admirant-lo, quanta riquesa que hi ha dins, és una de les set meravelles del món, però quan surts de les portes del temple, ja tornes a ser a l'India pobre... A la pensió a on vam estar hi havia alguna rata voltant per l'habitació.

A SLUNDONG MILLIONAIRE es mostra tota aquesta pobresa, i a més la corrupció d'un país, a on em sembla que has de ser molt fort per sobreviure, tal com mostren els protagonistes. No és una peli de color rosa, hi ha moments que ho sembla, sinó que mostra molt bé la dura realitat d'una ciutat com Bombay.

Malgrat tot, l'India em va fascinar i hi tornaria anar demà mateix. I no només té aspectes negatius...