GRAN TORINO

Seguint el consell d'un amic, que em va dir "vés a veure-la, que a tu segur que t'agradarà", divendres vaig anar al cinema a veure GRAN TORINO. L'última pel.lícula d'en Clint Eastwood, en la qual fa d'actor i director.



Eastwood porta molts anys en el món del cinema, la majoria de les seves pel.lícules, principalment les primeres eren de les anomenades spaguetti western, a on feia de tipus dur i sense pietat.

Em va començar a sorpendre , quan va protagonitzar junt amb Meryl Streep, ELS PONTS DE MADISON COUNTRY. Em va canviar totalment la totalment la seva imatge. Aquí era un home tendre, romàntic, humà...

I és que darrera la façana dura de l'actor i director, s'amaga un humanisme que transmet a les seves últimes pel.lícules, transmet uns valors com pocs ho saben fer. Ho podem comprovar a MYSTIC RIVER o MILLION DOLAR BABY.

Us animo anar a veure GRAN TORINO. Només diré que tracta el tema de la immigració, del contacte entre cultures, i sobretot de sentiments. Fins i tot als més sensibles potser que se us humitegin els ulls en algun moment.

SORTIDA ALS AIGUAMOLLS DE L'EMPORDÀ

Diumenge passat un grup de pares i nens de P4 de l'escola de Domeny de Girona vam anar als aiguamolls de l'Empordà, a Sant Pere Pescador. Hi havien uns 20 nens de 4 i 5 anys. Imagineu-vos la cridòria que hi havia pels camins de la ruta 1 i 2 del parc natural. La majoria corrent i cridant, estaven ben esverats. I de retruc també devien esverar als ocells, dic això perquè en vaig veure pocs, algú va dir "avui els ocells emigraran al seu país". I com expliques als nostres fills que han de fer silenci, tal com diu un rètol a l'inici del camí?

Vam arribar fins a unes torres, pujant les típiques escales de cargol, amb la particularitat que a cada graó hi havia dibuixada la petjada d'un ocell amb el seu nom escrit. Un cop a dalt podies gaudir de la vista de la badia de Roses en un dia clar i assolellat, amb una mica de vent, aquest no pot faltar a les comarca de l'Empordà.

Més tard vam anar fins la platja, a on els nens es van descalçar, es van arremangar els pantalons i van posar els peus al mar, ben emocionats.

Altra vegada tornant pels camins del parc li vaig preguntar a en Pau què vol dir "aiguamoll" i em va respondre alguna cosa com "mullar l'aigua".

En alguns moments, pensava que algun nen cauria en aquelles aigües verdes i fangoses. Però, per sort no va passar res, i vam acabar la tarda molt bé i sense cap incident. Tots ben cansats i contents

SUQUET A LLANÇÀ

Des de ben petita, sempre he passat els estius al Port de LLançà. El metge va recomanar als meus pares que per la meva discapacitat física, m'anirien bé banys de sol i aigua. I des de llavors que hi hem anat sempre. Fins i tot la meva mare hi va tenir una botiga d'esports durant uns 30 anys, que l'obria de setmana santa al setembre.

LLançà és una població molt tranquil.la, fins i tot a l'estiu. Mai hi ha hagut una massificació de persones. He de dir que jo m´hi he arribat a aburrir quan hi he passat llargues temporades. Els meus pares tenen el pis davant del mar i la veritat és un plaer mirar-lo, a qualsevol hora del dia.

Recordo una vegada que va venir un amic slovac a passar-hi una setmana, estàvem asseguts a la terrassa i em va dir "is it the paradise". El meu amic no havia vist gaire vegades el mar.

Fa uns 8 anys, més o menys, per aquestes dates, amb la colla d'amics, anem a LLançà a menjar suquet. La Montse és la cuinera oficial, i els altres l'anem ajudant amb tot el que podem: pelar patates, fer la picada...

Dissabte passat ens vam menjar un suquet boníssim: rap, lluç, escòrpora i patates, acompanyat d'un bon vi blanc.

Fer aquest àpat acompanyat dels teus amics, amb els quals hi tens molta confiança i davant dels quals no et fa vergonya res, va ser tot un plaer i espero que ho puguem anar repetint cada any. LLàstima que ara s'em tanquen els ulls ben aviat i no aguanto les sobretaules de sopar fins tard, què hi farem?

¿ Y me llamas a mi "de color"?

Anónimo africano:

Cuando nazco, soy negro
Cuando crezco, soy negro
Cuando tomo el sol, soy negro
Cuando me asusto, soy negro
Cuando tengo frío, soy negro
Cuando enfermo, soy negro
Y cuando muera, seguiré negro

En cambio tú, amigo
Cuando naces, eres rosa
Cuando creces, blanco
Cuando tomas el sol, te pones rojo
Cuando tienes frío, azul
Cuando te asustas, amarillo
Cuando enfermas, estás verde
Y cuando mueras, te pondrás gris

¿Y me llamas a mi "de color"?

RECORDANT L'INDIA

Ahir vaig anar al cinema a veure SLUMDONG MILLIONAIRE, la pel.lícula guanyadora de vuit oscars a la passada edició dels premis de la Acadèmia de Hollywood. Em va agradar força.

La pel.lícula em va fer reviure el meu viatge a l'India a l'any 1996. Va ser el primer fora del nostre continent. Era el meu somni: jo volia anar a l'India. Potser és el país que m´ha impressionat més: la misèria que hi vaig veure, em sembla que no la he vista enlloc més.

Recordo que al primer lloc a on vam anar només d'arribar a Delhi va ser un carrer ple de persones mutilades i amb la lepra. No recordo que vaig sentir, però segur que res positiu.

Les ciutats són molt caòtiques, superpoblades de persones, cotxes, rickshaws, vaques... els carrers no fan una olor agradable.

Els nens de la pel.lícula van a guanyar-se unes rúpies al TAJ MAHAL, aquest és increible, vaig estar unes 3 hores admirant-lo, quanta riquesa que hi ha dins, és una de les set meravelles del món, però quan surts de les portes del temple, ja tornes a ser a l'India pobre... A la pensió a on vam estar hi havia alguna rata voltant per l'habitació.

A SLUNDONG MILLIONAIRE es mostra tota aquesta pobresa, i a més la corrupció d'un país, a on em sembla que has de ser molt fort per sobreviure, tal com mostren els protagonistes. No és una peli de color rosa, hi ha moments que ho sembla, sinó que mostra molt bé la dura realitat d'una ciutat com Bombay.

Malgrat tot, l'India em va fascinar i hi tornaria anar demà mateix. I no només té aspectes negatius...

ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN LES DONES

Recentment he llegit el primer de la triologia MILENIUM " ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN LES DONES", de l'escriptor i periodista suec Stieg Larsson, que va morir d'un inesperat atac de cor poc abans de veure la seva obra publicada.

La triologia té com a protagonista, l'investigador i periodista Michael Blomkvist i la hacker Lisbeth Salander.

És una novela negra, jo no he estat mai amant d'aquestes per això no en llegeixo. Però un amic me la va recomanar i deixar. La vaig començar a llegir amb una mica d'escepticisme, i més quan en el començament del llibre, parla molt del món empresarial, d'estafes, de molts i molts diners... temes que no m'interessen ni hi entenc gaire. Però ràpid la trama va donar un tomb i em va començar a motivar moltíssim, fins el punt de no poder deixar de llegir-la .

A més vaig apendre el que era una hacker, algú que pot entrar al teu ordinador, correu... i assabentar-se de totes les informacions secretes o no secretes que tu hi tens. Quina por!!!

Més endavant tinc previst llegir els altres dos llibres de la triologia: "LA NOIA QUE SOMIAVA AMB UN LLUMÍ I UN BIDÓ DE GASOLINA" i "LA REINA DEL PALAU DELS CORRENTS D'AIRE". D'aquest últim està prevista la seva edició l'estiu que ve.

Us convido a llegir aquest primer llibre i els que ja ho heu fet, m'agradaria saber la vostra opinió. I qui diu del primer, diu del segon.

T'AGRADARIA SABER LA DATA EN QUÈ MORIRÀS?

Divendres passat al matí quan pujava cap a Olot a treballar, escoltava en Jordi Basté, en el seu programa "El món a RAC1". Amb els seus cotertulians parlaven de la pel.licula recent estrenada al nostre país, i candidata a 13 oscars "El curioso caso de Benjamin Button", de moment encara no la he vista... Es basa en un llibre de l'Scott Fitzgerald, que parteix d´una cita de Mark Twain "la vida seria infinitament més feliç si un pugués néixer a l'edat de 80 anys i gradualment apropar-se als 18"

Arrel de la pel.lícula, la pregunta del dia d´aquest progama als oïents (cada dia fan una pregunta diferent) era "t´agradaria saber la data en que moriràs"? cap a les 8.30h un 88% dels oïents havia respost que NO i un 11% que sí. Desprès es va iniciar un debat força interessant que em va fer pensar. Què passaria si et diguessin que d´aquí a una temps X ? Suposo que depèn del temps que ens quedés , potser viuríem angoixats tot aquell temps , aprofitaríem i faríem tot allò que hem volgut fer i no hem fet? continuariem amb la vida que portem? a l´última setmana de vida t´aniries acomiadant des tots aquells que estimes?

També comentaven si els metges havien de comunicar una mort propera als seus pacients. Abans sí que ho feien més, ara no tant.

Sigui com sigui hauríem de viure intensament i aprofitar cada moment de la nostra vida, CARPE DIEM!!!