El novembre passat vaig anar a fer la revisió de cada any al ginecòleg, em va detectar un bulto al pit dret, al cap de dos dies em feien mamografia, biopsia i ressonància magnètica. Vaig esperar una setmana a saber els resultats. Aquella setmana vaig ser positiva i vaig mantenir l'esperança que només seria una bola de greix, alguna cosa benigne, tot i que hi havia moments de tot, no hi ha res com l'incertesa.
L' hora fatídica va arribar quan el Dr em va trucar per dir-me que era un tumor maligne. S'em va caure el món a sobre, no m'ho podia creure, com em podia passar a mi? ho havia i encara ho visc de molt aprop amb la meva mare, que fa 20 anys que té cancers.
Aquella nit vaig dormir malament, però em vaig llevar pensant que havia de fer el cor fort i tirar endavant. Que no hi havia volta, que no podia fer res més, sinó tirar endavant i fer tot el que em deien els metges. Que la meva feina seria estar bé psicològicament, i estar positiva sempre, com la mama havia estat.
Em van operar i em van treure tot el pit dret i molts ganglis, tenia bastant afectació. Va anar super bé. La recuperació post operatòria va ser total.
Ara estic fent el tractament de quimioteràpia, ja en porto 3 sessions, i de moment, a part de la primera setmana que estic més cansada i amb algun mareig. Les altres em dedico a fer exercici físic.
El que més difícil va ser per a mi, va ser la caiguda del cabell. Va ser un xoc total per a mi. Ara vaig amb mocador, gorro, perruca...
La vida és una lluita, i l'hem de fer dia a dia, algunes vegades caiem, però ens hem de tornar a aixecar.
dijous, 28 de febrer del 2013
dissabte, 24 de març del 2012
PUJADA ALS ANGELS
Diumenge passat vam anar caminant fins als Angels, enblemàtic santuari de Girona.
El GEIGE organitza aquesta cursa-caminada cada any, aquesta era la 49 edició. Vam sortir poc abans de les 9h des de Sant Pere Galligans, amb un dorsal cadascun. Jo el 347, em sembla. Mai havia portat cap dorsal i em va fer certa il.lusió.
Quan feia uns 5 minuts que havíem començat a caminar, vam sentir el tret que anunciava la sortida dels corredors. Vaig pensar "que valents que són, quin valor que tenen pujar 9 km corrent", per mi és envejable, potser perquè jo no ho puc fer.
Em va agradar molt tot el camí, sobretot les vistes que hi ha de Girona, increibles!!!
Una cosa que no em va agradar gens, va ser que desprès d'una única parada, a on donaven aigua (nosaltres no en vam tenir), el tram que seguia de bosc era ple d'ampolles petites d'aigua, suposo que els que corrien els feia nosa, se la bevien i continuaven, quedava molt lleig. No sé si desprès els del GEIGE ho netegen, perquè ja ho tenen en compte.
Jo vaig arribar a dalt cap a les 11,15h, contenta d'haver-ho aconseguit!!! Em van donar 2 entrepans, beguda, una medalla i una camiseta XXL, ja no en quedaven de la meva talla. Vaig arribar tard!!
M'encanta caminar, encara que em costi i vagi més a poc a poc, com dèiem als nostres fills: "el més important és arribar"
Espero tornar-hi l'any que ve!!
dilluns, 10 d’octubre del 2011
LLEGIR
Sempre m’ha agradat molt llegir, però em sembla que ara encara hi gaudeixo molt més. Potser perquè acabo el dia molt cansada i el llegir em relaxa molt.
Al vespre només ansio anar al llit i agafar el llibre i deixar córrer la imaginació per terres llunyanes o no tant llunyanes. Ara llegeixo el llibre de la Núria Esponellà “RERE ELS MURS”, cada nit m’en vaig al monestir de Sant Pere de Rodes i m’imgino tot el que passa dins i fora dels seus murs en el segle XII, com que conec l’Empordà i els pobles dels que parla el llibre, ,m’emociono. 
LLegir és un plaer. Sempre penso que la gent que no li agraden els llibres, es perden un gran plaer.
Tots hauríem de llegir més i fer que els nostres petits ho facin (cosa difícil en el meu cas). LLegir fa més savi, fa créixer Intel.lectualment, fa obrir la ment, aprèns… en definitiva “ llegir és positiu”.
dissabte, 26 de març del 2011
Fa quasi bé un any...
Hola, avui se m'ha ocorregut obrir el meu bloc, quasi no recordava la contrassenya... he vist que el meu últim escrit data del 7 d'abril de l'any passat, el qual recorda el dia que vaig descobrir "el Pla dels Socs" a la Devesa de Salt. Casualment, i sense que em fes pensar amb l'escrit, ahir hi vaig tonar anar caminant des dels Maristes, passant per les hortes de Santa Eugènia fins a les Deveses de Salt.Caminàvem ràpid, fent exercici, de tant en tant passava algú corrents. Fer sport, sigui quin sigui va molt bé per alleugerir tant la ment com el cos.
Foto de les hortes de Santa Eugènia, a on veiem un caminet que va parar a Salt.
Que maco el paisatge de les Deveses de Salt, pel meu gust és més bonica que la de Girona. Li deia a la meva acompanyant, la qual viu a Girona i troba a faltar molt Olot per la seva verdor i paisatges, que al costat de Girona, a pocs minuts també hi tenim verdor, potser no tant espectacular com a la Garrotxa, però també la tenim. LLàstima, però, que hi sents els cotxes de l'autopista, veus la lletja fàbrica NESTLE, i de tant en tant passa alguna moto pel bici carril que trenca el silenci del moment.
Foto de les hortes de Santa Eugènia, a on veiem un caminet que va parar a Salt.
Que maco el paisatge de les Deveses de Salt, pel meu gust és més bonica que la de Girona. Li deia a la meva acompanyant, la qual viu a Girona i troba a faltar molt Olot per la seva verdor i paisatges, que al costat de Girona, a pocs minuts també hi tenim verdor, potser no tant espectacular com a la Garrotxa, però també la tenim. LLàstima, però, que hi sents els cotxes de l'autopista, veus la lletja fàbrica NESTLE, i de tant en tant passa alguna moto pel bici carril que trenca el silenci del moment.
dimecres, 7 d’abril del 2010
HYDE PARK A SALT
Dilluns passat, dia amb sol, vam fer una trobada de papes, mames i nens de l’escola d’en Pau. Vam anar a passar el dia al Pla de socs, a les Deveses de Salt. Em va encantar aquella gran esplanada al costat del riu Ter, exactament a darrera la fàbrica Nestle, aquell dia no feia olor de cafè, era dia festiu i no produïen.
En un primer moment em va venir la imatge del HYDE PARK de London, a on fa un temps vaig quedar sorpresa i bocabadada de la multiculturalitat enmig d’aquell mar d’herba. I és clar dilluns em va passar el mateix. Resulta que al costat de casa hi tinc un parc molt més petit que el de la capital anglesa, però amb la mateixa varietat de persones. Encara que hi vaig trobar a faltar les dones amb burka, però potser millor que no hi siguin, ho trobo un atemptat contra la figura femenina.
Em pregunto si la gran quantitat de persones que hi ha pels carrers de Salt, durant el dia, i gran part de la nit, van a caminar pel magnífic parc que tenen, escapant dels aldarulls i problemes que tenien últimament, i desconec si ara tenen. Perquè desprès de la gran nevada no hem tornat a sentir notícies que relacionaven delinqüència i immigració.
Ah!!Vam menjar pollastres d'una rostisseria catalana, jo pensava que menjaríem pollastres matats de cara a la Meca, llàstima.
Tornaré al Pla de socs!!
En un primer moment em va venir la imatge del HYDE PARK de London, a on fa un temps vaig quedar sorpresa i bocabadada de la multiculturalitat enmig d’aquell mar d’herba. I és clar dilluns em va passar el mateix. Resulta que al costat de casa hi tinc un parc molt més petit que el de la capital anglesa, però amb la mateixa varietat de persones. Encara que hi vaig trobar a faltar les dones amb burka, però potser millor que no hi siguin, ho trobo un atemptat contra la figura femenina.
Em pregunto si la gran quantitat de persones que hi ha pels carrers de Salt, durant el dia, i gran part de la nit, van a caminar pel magnífic parc que tenen, escapant dels aldarulls i problemes que tenien últimament, i desconec si ara tenen. Perquè desprès de la gran nevada no hem tornat a sentir notícies que relacionaven delinqüència i immigració.
Ah!!Vam menjar pollastres d'una rostisseria catalana, jo pensava que menjaríem pollastres matats de cara a la Meca, llàstima.
Tornaré al Pla de socs!!
dimarts, 9 de febrer del 2010
LA ISLA DE LOS PERROS
En Pep em va recomanar i deixar un llibre “la isla de los perros” del britànic Daniel Davies, dient-me “t’agradarà molt”. A la contraportada diu que al 2009 va ser el llibrede l'any a Angleterra. L’he llegit amb menys d’una setmana, ja que és un llibre que em va enganxar des del primer dia. El primer dia em va deixar perplexa, i fins i tot em va costar dormir, jo que quasi sempre m’adormo ràpid.
Davies té una narrativa que fa com si tu estiguessis present en el lloc dels fets. Vius tot el que explica d’una manera molt real.
El llibre explica les trobades sexuals del protagonista, la majoria d’elles en pàrquings dels centres comercials allunyats de la ciutat, i en llocs a on no hi ha instal.lada cap càmera de vigilància. Els components d’aquestes trobades, obtenen plaer mirant com altres fan sexe i fan sexe mentre altres miren. Ho anomenen “doggyng”, “cancaneo” en spanish.
El “doggyng” no és legal a Anglaterra, Suposo que està penalitzat pel perill d’agressió física que comporta. Ja que si no és així, no sé per què, tothom és lliure de fer el que vulgui sense fer mal a ningú. El tema de les agressions també surt en el llibre.
També m’ha donat missatges sobre la vida, a partir de frases, moltes de les quals en Pep havia subratllat, facilitant-me la feina.
Ara li hem passat a en Quim. Espero que li agradi desprès de tota la bona publicitat que li hem fet...
divendres, 29 de gener del 2010
MALLORCA
La setmana passada en Pau i jo vam anar cap a Mallorca a casa de la família d'en Mauro, un company de P4 d'en Pau a l'escola de Domeny. Els seus pares, en Jordi i la Inma, van viure 10 anys a Palma de Mallorca. De fet, en Mauro va nèixer a l'illa. Per feina de l'Inma van venir a Girona poc menys de 2 anys. I com que no es van acabar d'acostumar a Girona, van decidir tornar a Mallorca. Ara viuen en un poblet a uns 10 km de Palma, s'anomena Esporles, un bonic poble enmig de la serra de Tramuntana.
Divendres ens van portar pels pobles pobles propers a Esporles. Vam seguir la costa, ens vam parar a Banyalbufar i Estallencs. Ostres, com em va costar apendre'm el nom d'aquests 3 pobles.
Dissabte en Pau i jo vam llogar un cotxe i els anàvem seguint, vam anar a la costa de llevant, a Porto Colom i a unes cales amb sorra blanca (com les del Carib) del Parc natural de Mondragó (foto de sota).
Diumenge a Valldemosa, poble molt turístic per la cartoixa d'en Chopin i a la tarda cap a Orient, un poble perdut a la serra de Tramuntana, que s'hi arriba desprès d'uns quants km de curves, em va encantar.
La nota negativa del viatge va passar dilluns, en Pau i jo anàvem cap al Cap de Formentor, al sortir de Soller, en una curva molt pronunciada vaig perdre el control del cotxe. Havia començat a ploure, i les rodes no es van agafar prou bé a la carretera. M'han dit que es diu "aquaplanning", i és molt freqüent quan comença a ploure. Vam anar a xocar contra una paret de pendra, de la muntanya. Nosaltres no ens vam fer mal, en Pau el cop a l'esquena. La part de davant del cotxe va quedar aixafada. Sort que ja ho paga l'assegurança.
I dimarts Palma de Mallorca, una ciutat molt agradable.
M'imaginava Mallorca més poblat, més construït, i no, les zones per on vam anar són verges.
Sempre m'ha agradat el mallorquí, com a dialecte. A Soller em costava més entendre'ls, per exemple en el moment de l'accident,la nota còmica va ser una dona que ens va ajudar, jo la sentia que em cridava "loca, loca". I em deia "atlota, atlota, que vol dir noia".
Va bé desconectar uns dies!!!!
Divendres ens van portar pels pobles pobles propers a Esporles. Vam seguir la costa, ens vam parar a Banyalbufar i Estallencs. Ostres, com em va costar apendre'm el nom d'aquests 3 pobles.
Dissabte en Pau i jo vam llogar un cotxe i els anàvem seguint, vam anar a la costa de llevant, a Porto Colom i a unes cales amb sorra blanca (com les del Carib) del Parc natural de Mondragó (foto de sota).
Diumenge a Valldemosa, poble molt turístic per la cartoixa d'en Chopin i a la tarda cap a Orient, un poble perdut a la serra de Tramuntana, que s'hi arriba desprès d'uns quants km de curves, em va encantar.
La nota negativa del viatge va passar dilluns, en Pau i jo anàvem cap al Cap de Formentor, al sortir de Soller, en una curva molt pronunciada vaig perdre el control del cotxe. Havia començat a ploure, i les rodes no es van agafar prou bé a la carretera. M'han dit que es diu "aquaplanning", i és molt freqüent quan comença a ploure. Vam anar a xocar contra una paret de pendra, de la muntanya. Nosaltres no ens vam fer mal, en Pau el cop a l'esquena. La part de davant del cotxe va quedar aixafada. Sort que ja ho paga l'assegurança.
I dimarts Palma de Mallorca, una ciutat molt agradable.
M'imaginava Mallorca més poblat, més construït, i no, les zones per on vam anar són verges.
Sempre m'ha agradat el mallorquí, com a dialecte. A Soller em costava més entendre'ls, per exemple en el moment de l'accident,la nota còmica va ser una dona que ens va ajudar, jo la sentia que em cridava "loca, loca". I em deia "atlota, atlota, que vol dir noia".
Va bé desconectar uns dies!!!!
divendres, 1 de gener del 2010
SSIL de MIFAS
Feia 14 anys que treballava com a orientadora laboral al SSIL (Servei de Suport a la Integració Laboral) de MIFAS. Aquest servei funcionava des del novembre del 1994. Fins a finals del 2008 va estar subvencionat per l'actual Departament d'Acció i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, aquesta subvenció s'anava renovant automàticament any rera any. A principi del 2009 els SSILs van passar a ser competència del Departament de Treball, cosa lògica.
Doncs l'octubre passat aquest departament va deixar de subvencionar aquest servei. És una altra retallada econòmica de la Generalitat? Deixen de pagar-nos quan més necessiten els usuaris la nostra ajuda per a la recerca de feina? Hem de deixar d'ajudar a més de 450 persones amb discapacitat física que comptaven amb nosaltres en el procès d'incorporació al món laboral? I més en plena crisi, quan encara és més díficil trobar feina...
Aquesta foto que ve a continuació és per a posar-hi una mica d'humor a tot plegat.
Teòricament aquest primer trimestre el Departament de Treball traurà una nova convocatòria d'algun programa d'inserció laboral. Però ens hem de mentalitzar que desprès de tant temps els SSILs de Catalunya han desaparegut i això costa, almenys a mi, que portava tant temps en aquesta tasca que tant m'ha omplert.
Espero tornar- hi molt aviat!!!
Doncs l'octubre passat aquest departament va deixar de subvencionar aquest servei. És una altra retallada econòmica de la Generalitat? Deixen de pagar-nos quan més necessiten els usuaris la nostra ajuda per a la recerca de feina? Hem de deixar d'ajudar a més de 450 persones amb discapacitat física que comptaven amb nosaltres en el procès d'incorporació al món laboral? I més en plena crisi, quan encara és més díficil trobar feina...
Aquesta foto que ve a continuació és per a posar-hi una mica d'humor a tot plegat.
Teòricament aquest primer trimestre el Departament de Treball traurà una nova convocatòria d'algun programa d'inserció laboral. Però ens hem de mentalitzar que desprès de tant temps els SSILs de Catalunya han desaparegut i això costa, almenys a mi, que portava tant temps en aquesta tasca que tant m'ha omplert.
Espero tornar- hi molt aviat!!!
dimarts, 15 de desembre del 2009
DIUMENGE A VIC
Diumenge vaig anar a Vic amb 30 minuts, des d'Olot, passant pels túnels de Bracons. Era la primera vegada que els travessava des que es van inagurar. En Pau en va comptar deu, dos dels quals són molt llargs. Vaig experimentar sentiments contradictoris, d'una banda decepció per la gran destrossa de la magnífica Vall d'en Bas, i per l'altra alegria per estar tan ben conectats amb Osona i voltants.
Vam anar directament a la plaça major , a on en un racó feien un campionat de bitlles: hi havia uns 12 jugadors, cadascun entre dos línees marcades a terra amb guix i amb una bitlla petita havien de fer caure 6 bitlles grans de fusta situades al final. Cada 3 o 4 jugades s'anaven canviant les persones d'un mateix equip. Vaig seguir molt el joc d'una família de tres fills i els pares.
Com que feia molt fred per estar drets i parats durant molta estona, vam anar a voltar pels carrerons de la ciutat. Vam entrar a la Catedral, sempre m'ha agradat anar a veure temples religiosos per l'art i pel silenci i la tranquil.litat que s'hi respira. No sóc practicant de cap religió.
Vam passar per davant del temple romà a on hi havia cua per anar a votar sí o no a la independència de Catalunya.
Em va encantar l'arbre dels desitjos, a la plaça del pes. Una gran olivera a on hi ha tot de paperets penjats amb els desitjos escrits de la gent. Com que sóc xafardera i m'agraden aquestes coses, em vaig passar una bona estona llegint-los. La majoria demanaven "salut, felicitat, pau, feina....... ", alguns demanen que el Barça guanyi títols i una noia demana "casar-se amb en Christiano Ronaldo.
Vam acabar el matí a la plaça veient titelles.
M'agrada Vic!!!
Vam anar directament a la plaça major , a on en un racó feien un campionat de bitlles: hi havia uns 12 jugadors, cadascun entre dos línees marcades a terra amb guix i amb una bitlla petita havien de fer caure 6 bitlles grans de fusta situades al final. Cada 3 o 4 jugades s'anaven canviant les persones d'un mateix equip. Vaig seguir molt el joc d'una família de tres fills i els pares.
Com que feia molt fred per estar drets i parats durant molta estona, vam anar a voltar pels carrerons de la ciutat. Vam entrar a la Catedral, sempre m'ha agradat anar a veure temples religiosos per l'art i pel silenci i la tranquil.litat que s'hi respira. No sóc practicant de cap religió.
Vam passar per davant del temple romà a on hi havia cua per anar a votar sí o no a la independència de Catalunya.
Em va encantar l'arbre dels desitjos, a la plaça del pes. Una gran olivera a on hi ha tot de paperets penjats amb els desitjos escrits de la gent. Com que sóc xafardera i m'agraden aquestes coses, em vaig passar una bona estona llegint-los. La majoria demanaven "salut, felicitat, pau, feina....... ", alguns demanen que el Barça guanyi títols i una noia demana "casar-se amb en Christiano Ronaldo.
Vam acabar el matí a la plaça veient titelles.
M'agrada Vic!!!
dissabte, 12 de desembre del 2009
CELDA 211
He anat als cinemes Olot a veure CELDA 211, pel.lícula espanyola totalment recomanable, un thriller intens i violent. És una història verídica, un drama de presó que et fa mantenir tens quasi dos hores.
Bon repartiment d'actors i un paperàs d'en Luis Tosar, el qual recrea un personatge memorable: violent i dur, però alhora aflora el seu costat humà. Genial interpretació mereixedora de premis: Goya, gobus d'or (del qual ja és precandidata)...
No havia sentit mai a parlar del seu director, Daniel Monzón ni de l'altre protagonista Alberto Amman, tot un descobriment.
Avui encara penso amb la pel.lícula, cosa que vol dir que no m'ha deixat indiferent.
M'agrada molt el cinema espanyol, i en aquests moments tinc el cap anar a veure EL BAILE DE LA VICTORIA de Fernando Trueba, que m'han recomananat molt.
No us la perdeu, no us decebrà. Gaudireu i també patireu amb una bona pel.lícula!!!
Bon repartiment d'actors i un paperàs d'en Luis Tosar, el qual recrea un personatge memorable: violent i dur, però alhora aflora el seu costat humà. Genial interpretació mereixedora de premis: Goya, gobus d'or (del qual ja és precandidata)...
No havia sentit mai a parlar del seu director, Daniel Monzón ni de l'altre protagonista Alberto Amman, tot un descobriment.
Avui encara penso amb la pel.lícula, cosa que vol dir que no m'ha deixat indiferent.
M'agrada molt el cinema espanyol, i en aquests moments tinc el cap anar a veure EL BAILE DE LA VICTORIA de Fernando Trueba, que m'han recomananat molt.
No us la perdeu, no us decebrà. Gaudireu i també patireu amb una bona pel.lícula!!!
dissabte, 21 de novembre del 2009
LA MEVA MARE
A la meva mare li puc aplicar tots els adjectius positius que hi ha en els nostres diccionaris: és una persona positiva, optimista, lluitadora, forta, valenta, pacient, comprensiva, treballadora, preocupada pels seus...
Suposo que per a tots la nostre mare és algú molt especial, i quan una es converteix amb mare, encara la valora més i l'estima més.
Tots els adjectius que li he posat, encara s'accentuen més si tenim en compte la seva història mèdica i com l'ha superada i l'està superant...
Al 1992 li van diagnosticar el primer cancer de pit, desprès de l'extirpació d'aquest, no li van fer ni radioteràpia ni quimioteràpia, i potser la no aplicació d'aquests tractaments va ser la cause dels següents futurs càncers.
Al 2002 alguna cèl.lula cancerígena va escapar-se cap al fetge, del qual li van extirpar 2 parts, una de la dreta i l'altra de l'esquerra. Aquí sí que ho va passava malament desprès de la quimioteràpia.
Al 2006 desprès de diverents proves: Tac, biopsia, mamografia... li diagnostiquen càncer a la mama esquerra. Li tornen a fer el tractament de ràdio i químio. I ho torna a passar malament.
A l'abril d'aquest mateix any li troben 2 nòduls al costat dret del tòrax, els quals van treure amb una operació. Desprès de 28 de ràdioteràpia, ens els anàlisis es va veure que els marcadors del càncer havien augmentat. Tots plegats vam quedar ben decebuts.
El PET va mostrar que a la part externa dels budells hi havia molts nòduls cancerígens.
Ara torna a fer quimioteràpia, un autèntic verí pel cos.
Jo sempre he cregut que gràcies a la seva gran capacitat psicòlogica de tirar endavant, ha fet que vencés totes aquestes malalties.
Endavant mama!!!
Suposo que per a tots la nostre mare és algú molt especial, i quan una es converteix amb mare, encara la valora més i l'estima més.
Tots els adjectius que li he posat, encara s'accentuen més si tenim en compte la seva història mèdica i com l'ha superada i l'està superant...
Al 1992 li van diagnosticar el primer cancer de pit, desprès de l'extirpació d'aquest, no li van fer ni radioteràpia ni quimioteràpia, i potser la no aplicació d'aquests tractaments va ser la cause dels següents futurs càncers.
Al 2002 alguna cèl.lula cancerígena va escapar-se cap al fetge, del qual li van extirpar 2 parts, una de la dreta i l'altra de l'esquerra. Aquí sí que ho va passava malament desprès de la quimioteràpia.
Al 2006 desprès de diverents proves: Tac, biopsia, mamografia... li diagnostiquen càncer a la mama esquerra. Li tornen a fer el tractament de ràdio i químio. I ho torna a passar malament.
A l'abril d'aquest mateix any li troben 2 nòduls al costat dret del tòrax, els quals van treure amb una operació. Desprès de 28 de ràdioteràpia, ens els anàlisis es va veure que els marcadors del càncer havien augmentat. Tots plegats vam quedar ben decebuts.
El PET va mostrar que a la part externa dels budells hi havia molts nòduls cancerígens.
Ara torna a fer quimioteràpia, un autèntic verí pel cos.
Jo sempre he cregut que gràcies a la seva gran capacitat psicòlogica de tirar endavant, ha fet que vencés totes aquestes malalties.
Endavant mama!!!
dissabte, 24 d’octubre del 2009
EL CIRC CRIC
El cap de setmana passat vam anar a la capital, a Barcelona, i diumenge al matí vam assistir a poc més de dues hores de funció del CIRC CRIC en una carpa muntada fora del Teatre LLiure, al peu de Montjuïc.
Tortell Poltrona celebra els seus 35 anys en aquest món amb el seu espectacle "els racons de la memòria. 35 anys fent el pallasso!". Fa números que ja havia fet al llarg d'aquests anys, altres de nous. Entra pallassada i pallassada actuen trapezistes, equilibristes, acrobates, músics, ballarins i saltarins. Tots ells grans artistes!!!
Tortell Poltrona celebra els seus 35 anys en aquest món amb el seu espectacle "els racons de la memòria. 35 anys fent el pallasso!". Fa números que ja havia fet al llarg d'aquests anys, altres de nous. Entra pallassada i pallassada actuen trapezistes, equilibristes, acrobates, músics, ballarins i saltarins. Tots ells grans artistes!!!
Tinc 40 anys i que jo recordi no havia vist mai actuar en Poltrona. Em va encantar, m'ho vaig passar molt bé i vaig riure molt!!!
Acaba l'espectacle tatarejant una cançó d'en Bob Marley!!!
Reconec que m'agrada molt anar als espectacles infantils amb en Pau, és com tornar a la infància!!!
Als que tingueu nens o no cal, us recomano que l'aneu a veure, us agradarà tant o més que a ells!!!dissabte, 10 d’octubre del 2009
PROSTITUCIÓ
Ahir vaig dinar en una terrassa davant del mar a Blanes, anava sola. A la taula del costat, massa propera a mi pel meu gust, hi havia tres homes i una dona que parlaven del seu negoci, no em va quedar massa clar si tenien un club d'alterne o una discoteca. En qualsevol cas la conversa girava entorn de prostitutes, alcohol, baralles en el local... un dels tres em va semblar que era el guarda de seguretat, un altre em va semblar el jefe, el tipus dur, el de més sang freda...
Sempre m'ha interessat i alhora m'ha impressionat amb cert respecte ,tot aquest món, me l'he mirat de lluny, i amb un cert "morbo" per saber. M'ho vaig passar bé escoltant la conversa d'aquesta gent, i segur que ells es van donar compte que jo els escoltava. Quan no menjava feia veure que llegia "l'atípic". Molts pensareu que sóc molt maleducada per escoltar les converses d'altres, ho faig ben poques vegades, però en aquest cas em produïa molta curiositat.
Em va venir a la ment dos llibres: un és el que en aquests moments estic a punt d'acabar: "la noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina", el segon de la sèrie MILLENIUM, de l'Stig Larson. Personalment m'ha agradat més aquest que el primer. Parla sobre aquest món, el del tràfic del sexe, món que mou milions de diners. Els de la taula del costat també en deuen tenir molts de diners: la noia va comentar que cada dia menjaven marisc i ja n'estava una mica cansada.
I l' altre és el del periodista d'investigació, Antonio Salas, "l'any que vaig traficar amb dones", a on l'autor en persona es va posar en tot aquest món per investigar, una novel.la dura en que hi ha moment que se't posen els pèls de punta.
Sempre m'ha interessat i alhora m'ha impressionat amb cert respecte ,tot aquest món, me l'he mirat de lluny, i amb un cert "morbo" per saber. M'ho vaig passar bé escoltant la conversa d'aquesta gent, i segur que ells es van donar compte que jo els escoltava. Quan no menjava feia veure que llegia "l'atípic". Molts pensareu que sóc molt maleducada per escoltar les converses d'altres, ho faig ben poques vegades, però en aquest cas em produïa molta curiositat.
Em va venir a la ment dos llibres: un és el que en aquests moments estic a punt d'acabar: "la noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina", el segon de la sèrie MILLENIUM, de l'Stig Larson. Personalment m'ha agradat més aquest que el primer. Parla sobre aquest món, el del tràfic del sexe, món que mou milions de diners. Els de la taula del costat també en deuen tenir molts de diners: la noia va comentar que cada dia menjaven marisc i ja n'estava una mica cansada.
I l' altre és el del periodista d'investigació, Antonio Salas, "l'any que vaig traficar amb dones", a on l'autor en persona es va posar en tot aquest món per investigar, una novel.la dura en que hi ha moment que se't posen els pèls de punta.
Sempre he pensat que sort que existeix la prostitució, sinó segur que hi hauria moltes més violacions, però també crec que aquesta s'hauria de legalitzar, com a Holanda.
dimecres, 16 de setembre del 2009
CAMINADA PEL CAP DE CREUS
Dissabte, desprès de la diada de Catalunya, vam anar a caminar amb la intenció de fer una excursió d'hora i mitja fins a la cala Tavallera, a on pendríem el sol i ens banyaríem.
Vam deixar el cotxe en un costat de la carretera que puja fins el far del Cap de Creus i vam començar a caminar seguint el GR11 En cap lloc vam trobar una indicació al desviament cap a la platja, sabíem que teníem la cala a sota, però no trobàvem el camí que ens hi havia de portar. Ens vam aventurar seguint el riu completament sec que hi anava a parar, però vam recular, perquè moltes punxes i bardisses estaven maltractant el nostre cos i amb les dificultats físiques que una té no està per anar enmig de la selva.
Total que vam estar caminant unes 4 hores per arribar a la idílica cala, quan vam arribar ens vam banyar i va ser tot un plaer, vam estar més d'una hora descansant i desprès vam tornar pel camí correcte tardant la meitat del temps.
Aquesta setmana llegint per internet m'he assabentat que el propietari d'una casa va desviar la GR11 perquè la gent no accedís a la casa, és una llàstima. Sí que vaig constatar que la majoria de les persones que estaven a la cala havien vingut per mar.
A la foto hi ha en Pau que té 5 anys que no hi vol sortir. Va aguantar la caminada sense queixar-se, i fins i tot hi havia trams que corria.
Aquesta setmana llegint per internet m'he assabentat que el propietari d'una casa va desviar la GR11 perquè la gent no accedís a la casa, és una llàstima. Sí que vaig constatar que la majoria de les persones que estaven a la cala havien vingut per mar.
A la foto hi ha en Pau que té 5 anys que no hi vol sortir. Va aguantar la caminada sense queixar-se, i fins i tot hi havia trams que corria.
dimecres, 26 d’agost del 2009
VACANCES A SUISSA
Aquestes vacances les hem passat a Suïssa, concretament a la regió d'Interlaken, una vall verdíssima envoltada de llacs, amb caudalosos rius, poblets amb fonts d'aigua fresca, amb gran nombre de camins accessibles per a tothom, cases de fusta amb balcons molt florits... i tot dominat pels majestuosos alps.
A la foto es pot veure els tres pics nevats que veiem cada dia : Eiger, Mönch i Jungfrau.
Et pots desplaçar amb tren, feniculars, telecabines... i gaudir d'un magnífic paisatge, sobretot si el dia és clar.
Un país que viu immers en la natura, i també en l'esport. Em va donar la sensació que els seus habitants el practiquen des d'una edat ben primerenca fins a una edat ben avançada: córrer, caminar, anar amb bicicleta, nedar...
A Suïssa tot està net, ordenat i preparat. Hi he flairat diciplina i certa rigídesa, cosa que no m'ha acabat de convèncer, en el sentit que als seus habitants els costa emetre un somriure, i si hi ha alguna cosa que no els agrada, fins i tot et llancen una mirada despectiva.
Posaré un exemple: viatjàvem 5 adults i 5 nens, 2 dels quals tenen poc mes d'un any, imagineu-vos el "merder" que fèiem quan entravem en un tren, doncs la majoria de vegades tenies la sensació que molestàvem molt als passatgers i la majoria ens miraven malament.
Vam visitar molts pobles, algunes ciutats com Berna (capital tranquil.la, discreta ) Lucerna i Zurich ( més capital que Berna ). Vam pujar a 2 pics, el FIRST i el JUNGFRAU. Des del FIRST vam baixar caminant. En el JUNGFRAU ( poc més de 4000m) em vaig passar la meitat del temps marejada. Quasi cada dia al capvespre ens banyàvem en diferents llacs, amb una aigua fredíssima, que t'esborrava el cansament acumulat durant el dia: viatjar amb nens és més cansat.
M'ha encantat aquest país, és idoni per anar-hi amb nens. Crec que té una qualitat de vida superior a la nostra, pero els falta una mica d'alegria.
dilluns, 29 de juny del 2009
LA VALL DE NÚRIA
Diumenge vam anar a la Vall de Núria, vam agafar el cremallera des de la primera estació de Ribes de Freser, la que s’anomena Enllaç. Vaig trobar que el bitllet és molt car, una mica més de 20E per anar i tornar. És l’opció que tens de transport, l’altra és pujar-hi caminant. Però com que anàvem amb nens de 1 a 5 anys, aquesta última opció va quedar descartada ràpidament. Es veu que cada tren porta el nom d’una muntanya, em vaig fixar que el nostre cremallera de baixada s’anomena Balandrau.
Quan arribes al santuari, pots gaudir d’un paisatge increïbe i et vénen ganes d’anar a caminar fins al Puigmal o qualsevol altre pic.
Quan arribes al santuari, pots gaudir d’un paisatge increïbe i et vénen ganes d’anar a caminar fins al Puigmal o qualsevol altre pic.
No havia estat a Núria des que feia 8º de bàsica, o sigui que tindria uns 14 anys. Ho vaig trobar molt diferent. Recordo que vam dormir en un refugi a on hi havia lliteres. Diumenge el buscava i no el trobava, en el seu lloc hi havia una petita hípica amb cavalls i ponys pels turistes. Amb els de l’escola sí que vam pujar al Puigmal, i recordo que em va costar molt la baixada.
A la tarda vam pujar amb telefèric fins l’alberg el PIC DE L’ÀLIGA. Em van fer venir ganes d’estar-m’hi un parell de dies més dormint allà. Desprès uns quants vam baixar caminant.
Trobo a faltar anar a caminar a la muntanya, abans de tenir en Pau hi anava molt. Havia pujat molts pics de La Garrotxa i algun dels Pirineus. Per a mi, sempre ha sigut un repte pujar a una muntanya, ja que per la meva discapacitat física tinc dificultats per mantenir l’equilibri en terrenys inestables. Però sempre que hi arribava deia “ja he fet el cim” i em sentia contenta.
dimecres, 24 de juny del 2009
NIT DE SANT JOAN A CADAQUÉS
M'agrada molt la nit de Sant Joan, m'agrada perquè comença l'estiu, perquè al vespre surts a veure les fogueres i a sentir els petards (em fan una mica de por), fa bona temperatura, hi ha molta gent al carrer, normalment hi ha música i tot pren un aire festiu. Fa 3 anys que ens trobem una petita colla d'amics, i anem a alguna població de la costa brava. Dimarts passat vam anar a Cadaqués a casa d'en Quim. Aquesta vegada amb nens i tot.
Recordo quan era petita i estava a LLançà, anàvem a buscar caixes, cartrons, pals i tot el que ens donaven per fer la foguera. Ara la fan a la platja, però en aquells anys es feia al final de l'espigó, que ja fa molts anys que no hi és. A Cadaqués la fan a la platja davant del "casino".
Nit de Sant Joan i Cadaquès és una bona combinació. Cadaqués em dóna molt bon rotllo, per a mi és la població més maca de Catalunya. I si també vas cap al Cap de Creus segur que acabes el dia amb molta energia positiva.
No sé, potser sóc noia de tradicions, però m'agrada el sant Joan, la nit més curta i màgica de l'any.
Recordo quan era petita i estava a LLançà, anàvem a buscar caixes, cartrons, pals i tot el que ens donaven per fer la foguera. Ara la fan a la platja, però en aquells anys es feia al final de l'espigó, que ja fa molts anys que no hi és. A Cadaqués la fan a la platja davant del "casino".
Nit de Sant Joan i Cadaquès és una bona combinació. Cadaqués em dóna molt bon rotllo, per a mi és la població més maca de Catalunya. I si també vas cap al Cap de Creus segur que acabes el dia amb molta energia positiva.
No sé, potser sóc noia de tradicions, però m'agrada el sant Joan, la nit més curta i màgica de l'any.
dijous, 4 de juny del 2009
EL SARI VERMELL
Acabo de llegir EL SARI VERMELL, recomanat per la meva mare, a ella li va agradar molt, a mi també. He llegit alguns llibres d’en Javier Moro i cap m’ha decebut. És un bon escriptor i escriu d’una manera senzilla i entenedora, cosa que agraeixo, ja que llegeixo poc abans d’adormir-me, i per tant en aquest moment necessito llibres no gaire complicats.
Tot el relacionat amb l’Índia m’interessa, el trobo un país apassionant i molt complex, que deu ser molt dificil de governar, ja que més que un país, per mi és un subcontinent.
En aquest llibre Moro relata la gran saga familiar dels NERHU- GHANDI. He admirat molt el personatge d’Indira Ghandi, tot l’esforç que va fer per tirar endavant a un país amb més de mil milions d’habitants. Una persona molt lluitadora amb molts valors. Valors que trobo a faltar en aquesta societat en que vivim.
L’eix de la novel.la és la història de Sonia Maino, una noia italiana que s’enamora de Rajiv Ghandi, fill de Indira. Va tenir molta facilitat per introduir-se en la vida de la Índia. Desprès de la mort del seu marit, s’introdueix en la politica, malgrat que ella no volia.
La setmana passada em va fer gràcia veure-la a la tele, no vaig seguir bé la notícia, només em va quedar clar que ella i el seu fill Rahul continuen en la vida política d’aquest gran país.
Els que us agraden les grans novel.les i a més us interessa l'Índia, us animo a llegir-la!!!
Tot el relacionat amb l’Índia m’interessa, el trobo un país apassionant i molt complex, que deu ser molt dificil de governar, ja que més que un país, per mi és un subcontinent.
En aquest llibre Moro relata la gran saga familiar dels NERHU- GHANDI. He admirat molt el personatge d’Indira Ghandi, tot l’esforç que va fer per tirar endavant a un país amb més de mil milions d’habitants. Una persona molt lluitadora amb molts valors. Valors que trobo a faltar en aquesta societat en que vivim.
L’eix de la novel.la és la història de Sonia Maino, una noia italiana que s’enamora de Rajiv Ghandi, fill de Indira. Va tenir molta facilitat per introduir-se en la vida de la Índia. Desprès de la mort del seu marit, s’introdueix en la politica, malgrat que ella no volia.
La setmana passada em va fer gràcia veure-la a la tele, no vaig seguir bé la notícia, només em va quedar clar que ella i el seu fill Rahul continuen en la vida política d’aquest gran país.
Els que us agraden les grans novel.les i a més us interessa l'Índia, us animo a llegir-la!!!
dilluns, 25 de maig del 2009
CAMINANT PEL COSTAT DEL MAR
Quan vaig a LLançà m’agrada anar caminant fins a la platja de Garbet, seguint el camí de ronda. Diumenge al matí vaig sortir de la platja del Port de LLançà, a on ja està marcada la GR. Em vaig dirigir a la picina natural, un tros de mar envoltat de roques, i així vaig seguint fins la platja de Grifeu, una de les poques platges de sorra que té la zona i que sempre està plena de gent.
Deprès camines un tros petit de carretera que et porta a la zona del Cap Ras, que a mi m’encanta perquè és molt verge. LLavors puges pendent amunt i veus un paisatge molt rocós, espectacular..... continues fins a la platja de les Assutzenes i a la platja del Borró (nudista), a on no hi havia encara ningú. I l'última etapa d'1.5 km per arribar a la platja de Garbet.
Deprès camines un tros petit de carretera que et porta a la zona del Cap Ras, que a mi m’encanta perquè és molt verge. LLavors puges pendent amunt i veus un paisatge molt rocós, espectacular..... continues fins a la platja de les Assutzenes i a la platja del Borró (nudista), a on no hi havia encara ningú. I l'última etapa d'1.5 km per arribar a la platja de Garbet.
Aquesta foto és agafada des de dalt de la platja de les Assutzenes. Aquesta barraca sempre m'ha agradat. Al fons Garbet, una platja gran, tranquil.la i plena de pedres.
Caminant pel costat del mar, només em venien pensaments positius. Si t'agrada caminar, i ho fas envoltat de la natura, és una molt bona teràpia.
dilluns, 18 de maig del 2009
REMEMBER
Divendres passat vaig anar a sopar amb els meus companys de l’escola, amb ells vaig compartir els 8 cursos d’EGB, de primer a vuitè. Vam acabar aquest útim curs fa 26 anys, i ens trobem cada any un divendres del maig a l’emblemàtic bar Sport d’Olot per desprès anar a un resturant a fer un bon sopar i una llarga sobretaula. I potser som la meitat que acabem la nit en un pub del centre.
Vam anar al Petit Plançó, una escola catalanista en aquella época, que tenia un projecte d’educació innovador que altres escoles no tenien. Nosaltres estem molt orgullosos de la nostra escola, i aquest orgull no l’amaguem i el manifestem sempre que podem. Aquest any estem tots convidats a celebrar el 40 anys de la institució, el próxim dia 13 de juny. Segurament hi aniré i tinc ganes de mostrar-li al meu fill: pujarem a les aules, li explicaré que havia passat per totes elles. Ho veuré tot molt petit. I per uns moments tornaré a la meva infància.
Espero que aquests sopars els continuem fent sempre, així vas veient, encara que sigui una vegada l’any, els teus companys d’escola que t’expliquen com els va la vida i els tornes a sentir una mica aprop.
Divendres ens van portar el pastís amb la foto que teniu a dalt tothom va quedar ben alucinat. A mi em va costar molt trobar-me, estic mig amagada. Durant els 8 anys vam ser la classe dels esquirols, nom que vam triar a primer de bàsica.
Vam anar al Petit Plançó, una escola catalanista en aquella época, que tenia un projecte d’educació innovador que altres escoles no tenien. Nosaltres estem molt orgullosos de la nostra escola, i aquest orgull no l’amaguem i el manifestem sempre que podem. Aquest any estem tots convidats a celebrar el 40 anys de la institució, el próxim dia 13 de juny. Segurament hi aniré i tinc ganes de mostrar-li al meu fill: pujarem a les aules, li explicaré que havia passat per totes elles. Ho veuré tot molt petit. I per uns moments tornaré a la meva infància.
Espero que aquests sopars els continuem fent sempre, així vas veient, encara que sigui una vegada l’any, els teus companys d’escola que t’expliquen com els va la vida i els tornes a sentir una mica aprop.
Divendres ens van portar el pastís amb la foto que teniu a dalt tothom va quedar ben alucinat. A mi em va costar molt trobar-me, estic mig amagada. Durant els 8 anys vam ser la classe dels esquirols, nom que vam triar a primer de bàsica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
